Laia Abril: “Quan entro en un ‘loop’ d’inspiració, tot comença a tenir sentit”

BarcelonaLaia Abril és fotògrafa, artista visual i periodista. Curiosa i reivindicativa, el tabú és la seva primera llengua, sempre amb l’objectiu de donar un altaveu a temes complicats, per conscienciar i comunicar. La bulímia, el sexe, el masclisme, l’avortament o la sexualitat han sigut els ingredients de les seves últimes obres. Unes obres contundents, però alhora precioses. I necessàries.

1. Inicis i inspiració

Començo pel principi, preguntant per la seva primera feina creativa, i la Laia m’explica que va dissenyar el menú del bar de sota de casa els seus pares i que li van pagar en pessetes. M’explica també que el seu últim projecte són les Sex dolls i que del que més orgullosa està és d’haver portat l’exposició On abortion als Estats Units. Amb poc, m’ha dit molt. Què et defineix? La determinació. Una rutina que estimuli la creativitat? Arxivar idees de projectes futurs. ¿Quan arriba la inspiració, desconnectant o mentre es treballa? Normalment mentre treballo. De fet, quan entro en aquell loop d’inspiració, tot comença a tenir sentit. Però també crec que hi ha connexions que es formen en el subconscient i que, en el moment menys esperat, arriba aquella epifania. ¿I aconsegueixes desconnectar mai? A les bodes dels meus amics. Et sents creativament satisfeta? Dubto que això existeixi. Exigent i contundent, com la seva feina.

2. Artistes i definicions

Canvio de tema i li pregunto per artistes que admira: em diu que recomanaria a tothom Teresa Margolles, que hauríem de començar a seguir Sofie Hagen i que se n’aniria de vacances amb Phoebe Waller-Bridge, per escriure un llibre juntes. Me la imagino per un segon: un llibre on el tabú i la ironia anirien de bracet, un bon llibre. ¿Haver treballat en països diferents ha ajudat a la teva creativitat? Sens dubte. També haver estat rodejada de gent de tot el món quan treballava a Fabrica. ¿I amb quin projecte teu et definiries? Ho medita. És difícil, ja que cadascun defineix una part de mi, o un moment de la meva trajectòria. The epilogue va ser un projecte d’inflexió però A history of misogyny, amb els seus diferents capítols (el segon arribarà aviat), és un compendi de tot el que he après fins ara; de mi fins ara.

3. Contes i foto

M’interessa saber més del seu procés: per als teus projectes, què és més important, l’empatia o la creativitat? És impossible l’una sense l’altra. Per què fer projectes en diversos volums de llibres? La necessitat dels capítols ha anat evolucionant, avui és una manera de connectar conceptes a gran escala i en el temps, organitzant les capes d’informació. T’has convertit en una fotògrafa més reflexiva? Potser més conceptual, obrint una porta a no només sentir sinó també reflexionar. Concepte i reflexió, les dues cares d’una mateixa moneda, penso. Les xarxes socials poden ajudar a entrenar l’ull a aquells que volen ser fotògrafs? Tot depèn de què mires. El gran repte és exposar-te a contingut de qualitat. Si ets capaç de filtrar continguts interessants, absolutament. I, per acabar, com explicaries la teva feina a un nen de cinc anys? La meva feina consisteix a escoltar les persones que tenen alguna cosa molt important a compartir i convertir-ho en contes. I són contes contundents, preciosos i plens d’ànima.