Joséphine Baker, el far de totes les causes

BarcelonaJoséphine Baker es va convertir dimarts en la sisena dona a formar part del grup de francesos il·lustres que reposen al Panteó de París amb una cerimònia encapçalada pel president del país, Emmanuel Macron, que va qualificar-la com a símbol universal d'una França "gran" i que "no té por". Era evident que les seves paraules anaven orientades a l'extrema dreta, que a través del partit de Marine LePen tant d'odi està insuflant a la societat francesa des de fa tant de temps. Alguns analistes també han lligat aquesta definició de Baker a les declaracions que poc abans havia fet el tertulià i escriptor Éric Zemmour, una veu que molts situen fins i tot més enllà de Reagrupament Nacional i que s'ha convertit en la icona de l'extrema dreta mediàtica a França. De fet, aquell mateix dia havia confirmat la seva candidatura a la presidència del país gairebé com un messies, ja que considera que França està “a punt de desaparèixer".

Macron, fent honor a l’homenatjada i en contraposició als mencionats populistes, va dir: “La meva França és Joséphine”. Una síntesi que no està mancada d’encert, ja que l’artista representa tots els valors que una societat que es proclama democràtica hauria de posar en primer terme: igualtat de gènere, no discriminació racial, resistència antifeixista, llibertat d’expressió... I és que, com recordava el president gal, Baker va prendre “a cada gir de la història la decisió justa i va distingir sempre la llum de les tenebres”. Una fórmula que pocs del seu gremi posen en pràctica actualment.

Nascuda als Estats Units el 1906, Baker es va convertir en una icona a França per la seva impressionant carrera com a ballarina, que al París dels bojos anys vint va ser l'ingredient que tots estaven esperant. Mentre als EUA que l'havien vist néixer era completament ignorada per una societat dominada per l'opressió blanca que encara practicava la segregació racial, a França va assolir unes cotes d'acceptació incomparables amb qualsevol altra estrella estrangera fins llavors. Tant és així que Baker s'ha convertit en la primera dona negra que entra al Panteó de París, un temple laic dedicat a la memòria dels personatges "il·lustres de la pàtria".

Un dels motius que donen rellevància política a Baker en l'actualitat és que –en paraules de Macron– l'artista "posseïa una idea particular de l'ésser humà i militava per la llibertat de cadascú". "La seva causa era l'universalisme, la unitat del gènere humà, la igualtat de tots abans que la identitat de cadascú [...]. No era un combat sobre la irreductibilitat de la causa negra, sinó el de ser una ciutadana lliure, digna", va assenyalar el president.

Macron va pronunciar el seu discurs en presència de mil assistents a l'interior de l'edifici i mil més a fora, que no es van voler perdre una cerimònia que era una cita històrica. Entre els assistents hi havia els fills adoptius de l'artista i un emocionat Albert II de Mònaco, la mare del qual, Grace Kelly, va ser amiga personal i aliada de Baker en els moments difícils, com quan ja famosa a França li van prohibir entrar en hotels i bars dels Estats Units, país d'on provenia també una avergonyida Kelly. La cerimònia era només simbòlica, ja que les restes de Baker continuaran reposant a Mònaco, amb el seu últim marit i un dels seus fills, per desig de la família. Hi va ser enterrada el 1975, després d'haver passat els últims anys de la seva vida sota l'empara de la princesa monegasca, que hauria aplaudit el reconeixent que França ha fet a l'artista, que formarà part del Panteó amb només un sepulcre simbòlic.

Baker es va acomiadar dels escenaris el 1975 després de celebrar els 50 anys de la seva primera actuació a França, quan, vestida amb un cinturó de plàtans i mig nua, es va convertir en l'estrella de París. La capital francesa va caure rendida al seu somriure, a la seva prominent veu –la seva faceta de cantant, tants cops eclipsada per la de ballarina, com bé m'assenyalava aquesta setmana la meva amiga Thaïs...– i a una llibertat sobre els escenaris que va suposar tota una revolució al país. L'any que es va retirar va ser l'any que va morir, però la petjada era profunda i gairebé 50 anys més tard encara rep honors. Pels seus dots artístics, però també pel seu tarannà polític revolucionari llavors i, malauradament, encara ara.

Destaquen fites polítiques de Baker com haver estat al costat de Martin Luther King el 1963 quan va pronunciar el seu cèlebre I have a dream. També es recorda amb orgull la Baker que es va declarar disposada a morir per França quan el país li va donar la nacionalitat –el 1937– mentre els Estats Units seguien practicant l'ignominiós segregacionisme. No ha passat inadvertit tampoc el seu intens esforç per obrir les portes de l'exèrcit francès a les dones. I, per acabar, també és molt meritòria la seva lluita contra els nazis, que va fer des del castell de les Milandes, a la Dordonya, des d'on passava missatges ocults a les seves partitures i donava diners a la causa. De fet, la seva generositat amb aquesta causa i amb moltes més va fer que el 1969 fos desnonada amb la seva extensa família, moment en què va haver de rebre ajuda de la princesa Grace de Mònaco, amb la qual va establir una bonica història de sororitat.

Grace Kelly, després que els empresaris del Follies Berger –i de molts llocs més– li tanquessin la porta perquè consideraven que havia perdut bellesa i potència, va ser l'auspici que li va salvar la vida a ella i als seus dotze fills, els quals havia adoptat arreu dels cinc continents per treure'ls de la pobresa. Baker va morir pocs dies després d'un espectacle que va fer a París quan ja estava refugiada a Mònaco. Al seu funeral, a l’església de la Madeleine, van acudir-hi milers de persones anònimes i també la primera plana del món cultural, polític i militar francès. L'Empire State Building es va il·luminar dimarts amb els colors de la bandera francesa. Homenatjava la memòria de l'artista que van obligar a fugir.