Joan Dausà: “Els amics que són de fa tants anys sempre hi seran, són com la família”

Barcelona“Avui ens han guanyat els anys. / Ho reconec abans que parlis, / abans que expliquis que te’n vas, / abans que em diguis que t’abraci. / Dius que vindràs de tant en tant / i per Sant Joan, passi el que passi. / I jo somric dissimulant / que em fa molta ràbia que te’n vagis”.

Aquest és el cant a l’amistat de tota una vida que Joan Dausà va escriure per a la banda sonora de la pel·lícula Barcelona, nit d’estiu, una amistat com la que comparteix encara avui amb els seus amics de Sant Feliu de Llobregat. Són el David, el Txus, el Dani, el Carles, el Jaume, el Gaspi (de Gaspar), el Conra (de Conrado) i el Jordi. “Ens vam conèixer amb vuit o deu anys a l’Esplai Sant Llorenç. Els primers anys van ser d’anar de colònies, de campaments, de rutes i d’aventures plegats”, rememora. Després, explica, va venir l’època “d’anar creixent junts”. “L’època de trobar-te pel poble, de les primeres cerveses, les primeres festes, de quedar per veure el Barça…”

També van ser anys de futbol sala, de diables i de muntar activitats per a la festa major del poble. Dausà aleshores era “l’amic que canta”, i sovint la colla l’anava a veure als concerts. “Em venien a veure quan em feia falta i em feia il·lusió. Ara s’ha vist que venien perquè eren amics meus, però que no eren tan fans”, bromeja el cantant. “Quan estem agrupats queda guai ficar-se amb mi”, assenyala Dausà, tot i que després sempre li ve algun d’ells a confessar que li agrada una cançó, o li demanen una firma per a algun altre amic. “En el fons segur que els agrada la meva música”, riu el de Sant Feliu.

Entre viatges i trobades i festes majors, explica Dausà, també hi ha hagut moments d’estar més a prop i més lluny. És “la crisi dels amics del poble”, sempre passatgera. “En alguns moments ens ha afectat, i és normal. Cadascú veu les coses de manera diferent, i quan ens vam conèixer ni tan sols sabíem com enteníem la vida”. Els ritmes vitals, les feines, els primers fills… “De vegades et pots allunyar, però mai no ens hem distanciat prou perquè es trenqués la relació”. Les ganes d’estar junts, diu, sempre han estat més grans, i per això encara ara estan molt units. “Nosaltres tenim una amistat ancorada en els referents compartits, i per molt que no tinguis massa gustos en comú, o que siguem tots molt diferents, el que t’uneix ve de molt enllà. Els amics que són de fa tants anys sempre hi seran, són com la família”.

Per això, reivindica Dausà, el que més valora d’una amistat és “la capacitat d’entendre la diferència de cadascú, i de saber ser-hi en la distància”. “De tenir la tranquil·litat i el convenciment que tu i els teus amics sou com dos rius que s’acosten i s’allunyen, amb la sensació i la certesa que sempre són a prop”.