Jill Biden renuncia (i s’equivoca)

A finals de la setmana passada la primera dama dels Estats Units va dir que no vol que parlem de la roba que porta als actes oficials. Malauradament, ni ella ni els seus mil assessors van saber veure, abans de fer pública aquesta decisió, que era tot un error. Sobretot de cara a persones insofribles com jo, que només falta que ens prohibeixin parlar d'alguna cosa, o investigar-la, perquè tinguem una necessitat imperiosa de parlar-ne o d’investigar-la més. És per aquest motiu que aquest diumenge he decidit parlar de la tan esperada Jill Biden i la seva autocensurada relació amb la moda, amb la política i amb la comunicació, tres coses indissociables.

Tot va començar quan, després d’una visita a una escola de Pennsilvània, el seu cap de comunicació va explicar, com de costum, detalls de la jornada als mitjans interessats. Tot seguit, va deixar anar per sorpresa que l’esposa del president no donaria més explicacions sobre la seva vestimenta, cosa que sí que havia fet fins ara. Per tant, Biden deixarà de posar nom a les marques que vesteix, una qüestió que sol interessar a les webs que es dediquen a la moda i als seus milers de lectors.

La decisió s’ha de llegir en clau feminista però també en clau de personal branding. I és que, per una banda, amb la seva idea Biden vol diferenciar-se de manera evident de Melania Trump i el seu nefast llegat com a primera dama. De l'altra, a més, vol desviar les mirades de la seva part estètica per centrar-les en la seva faceta professional.

Jo entenc que així, d’entrada, moltes dones que lluiten per la igualtat de gènere podrien pensar que això que ha decidit està molt bé i que és una posició radical en un tema molt injust –l’ús constant de l’estètica per desacreditar qualsevol tasca desenvolupada per una dona–, i que per tant és molt bona notícia. Crec, però, que aquesta anàlisi és poc lúcida. Potser és una decisió pràctica per a ella i fàcil de vendre al seu target i als mitjans de titular curt, però, posada en context, és pobra argumentalment. Massa elemental, a més, per a algú com ella, tan ben dotada intel·lectualment i a qui amb tanta set esperàvem després del fosc quadrienni del melanisme. Un període desgraciat ple de moda utilitzada de forma classista, arrogant i egoista.

S’entén que el punt de partida de Biden és que si els homes no parlen de la seva roba, elles tampoc. És correcte. Ningú té cap obligació de parlar de com va vestit. Però també és cert que la decisió de Biden iguala la dona amb l’home a la baixa. És una llàstima que un personatge públic –sigui del gènere que sigui– desaprofiti aquest canal de comunicació que la pot unir amb un públic molt ampli. Si la dona té més desenvolupat que l’home –que viu majoritàriament ancorat en un estat permanent de mediocritat estilística– el poder d’expressar-se vigorosament a través del vestir i, a més, és igual o més vàlida en el terreny professional que un home, per què hauria de desaprofitar aquest doble vessant? 

Censurar aquest camp, a més, va contra els signes dels temps. Com explicava la setmana passada en aquest mateix espai, cada cop són més els homes que estan fent de la forma de vestir una arma de representació personal abandonant els esmòquings clàssics a les gales o els vestits foscos als Parlaments i empreses. Per assolir la igualtat, la idea de Biden és doblement erràtica, perquè fa un pas enrere mentre els homes l’estan fent endavant.

En segon lloc, la decisió d’eliminar tota connexió amb la moda de la seva vida pública –és a dir, convertir-se en la reina Sofia, de la qual no n’hem sabut mai marques i a qui tampoc hem vist cap look significatiu– també és errònia perquè parteix d’una altra equivocació com un temple: que la moda és només frivolitat, estar guapa o semblar prima. Que simplista! La moda és política, fins i tot quan no ho vol! Jill Biden podria portar en les seves aparicions públiques roba de segona mà, roba llogada, roba feta amb materials reciclats, roba de colors que signifiquessin molt, roba feta amb cotó provinent de cultius sostenibles, roba quilòmetre zero, roba cosida per persones en risc d’exclusió... 

¿De veritat que una persona tan preparada i tan carregada de bones intencions com ella es negarà per una mera decisió tàctica a col·laborar en totes aquestes causes tan nobles, a les quals, amb l’atenció mediàtica que rep, podria ajudar tantíssim? Quantes dones i homes dels EUA pensarien que poden portar roba de segona mà en el seu dia a dia si la primera dama en porta un dia en un acte oficial? Quanta contaminació ens estalviaria això?

Per últim, critico el desencert de la decisió de Biden perquè la moda és un sector econòmic multimilionari que al seu país està vivint una recessió enorme arran del coronavirus, i que de la seva mà podria rebre un impuls enorme a nivell global. Quantes marques del seu país podrien començar a facturar milions arreu del planeta si ella es posés les seves peces? És de llei recordar que des de la Casa Blanca Michelle Obama va enlairar la carrera de certs dissenyadors nord-americans.

Entenc que davant l’opressió que pateix la dona en la nostra calamitosa societat, tota decisió presa amb perspectiva de gènere s’ha d’aplaudir. No obstant, és una llàstima no utilitzar tota la força al nostre abast per culpa de voler ser més pràctics que astuts. Al cap i a la fi, qui detesti Biden, sigui home o dona, igualment la criticarà per com va vestida. La llàstima serà que llavors ella no podrà refregar-li tota la seva poderosa polivalència femenina per la cara dient-li que compleix genialment amb el seu encàrrec de primera dama i, a més, com a dona lliure que és, es vesteix així o aixà perquè vol i perquè pot. Ara, però, el que ha triat és callar davant els que la volen oprimir. Deixar-los guanyar.