Qui és Naomi Ackie, l'elegida per donar vida a Whitney Houston?

BarcelonaDe totes les vides alienes que he hagut d'explicar des que em dedico al periodisme, cap m'ha impactat tant com la de Whitney Houston. Coneixia la seva trajectòria musical des que era molt petit, ja que el seu exitosíssim disc de debut el van llançar justament l'any que jo vaig néixer i, per tant, el seu èxit comercial com a figura del pop sempre ha format part del meu entorn. Malgrat la seva irrepetible veu, tan rotunda com delicada, el que em va sacsejar més és la tràgica vida que l'artista havia tingut abans, durant i després de cada concert. Abans durant i després també del conte de fades que era la seva carrera musical. Quan vaig prendre consciència de per on havia hagut de passar Houston, em va semblar encara més valuós tot el que havia fet musicalment, tot el seu llegat. Em resultava impensable que sota aquelles genials apoteosis escèniques –que ella portava a terme amb una naturalitat al·lucinant–, hi hagués amagades totes les misèries que l'espècie humana ha creat.

Aquest és el difícil punt de partida amb el qual ha hagut de bregar la jove Naomi Ackie, a la qual han fitxat per donar vida a Houston en el seu biopic, una pel·lícula estrenada aquest dimecres que semblava increïble que encara no hagués aparegut a les cartelleres deu anys després de la mort de l'artista, tan tràgica com la seva vida. Més enllà de la dificultat d'encarnar una estrella que per a milions de persones arreu del món és inimitable, Ackie es troba en aquest destret amb l'afegit que per a qui actuava en el film és també per a la família de l'artista, que ha donat totes les benediccions al film de la mà de Clive Davis, que va ser el descobridor de Whitney, el seu productor i ara, finalment, el productor del film. Si ja era difícil fer-ho bé, no em vull imaginar com deu ser fer-ho amb tots els que van esprémer com una llimona l'artista enganxats al clatell, ja que amb aquest film deuen aspirar a aconseguir encara algun benefici més de la malaguanyada cantant, a qui se li va morir la filla –amb 22 anys el 2013, només 3 després que ella– i de la qual la parentela són els hereus absoluts.

Ackie, de 30 anys, té un perfil absolutament allunyat de la vida d'alts i baixos de Houston, de la seva dualitat context públic / context privat i de la seva omnipresència mediàtica. De fet, Ackie no té ni xarxes socials. Amb la dona que interpreta, amb qui diverses crítiques del film ja publicades asseguren que ha aconseguit mimetitzar-se i que gràcies a això és un dels majors actius de la cinta, l'artista londinenca hi coincideix segurament només en el fet que es va començar a interessar pel show business des de ben aviat. Tal com ella va explicar, al principi es va fixar en el teatre –mentre estudiava al Royal Central School of Speech and Drama, a Londres–, però després es va sentir atreta per l'escriptura i la direcció teatral. Tot i això, ha estat el cinema el que li ha donat les seves alegries professionals més grans.

Es va graduar el 2012 i, després de treballar al teatre, el 2015 va aparèixer en un capítol de la sèrie Doctor Who. Un any després, va obtenir el paper d'Anna al drama Lady Macbeth, que va compaginar amb dos projectes televisius: la minisèrie The five i el llargmetratge Damiola, our loved boy. Poc després va afegir dos títols cinematogràfics més al seu currículum: Yardie i The corrupted. “Sempre havia tingut idea de les pel·lícules en el fons de la meva ment”, va dir el 2019 l'artista, que també canta i està reconeguda com a mezzosoprano. “Però crec que quan no ets als Estats Units, i cada pel·lícula que veus té actors nord-americans, simplement penses: «Oh, això és Hollywood, això és una cosa completament diferent»”, va assenyalar aleshores.

Ackie va néixer i va créixer al popular barri londinenc de Walthamstow. La seva mare, morta fa uns anys, treballava per al Servei Nacional de Salut i el seu pare, ja retirat, al sistema de transports de Londres. “Classe treballadora”, va assenyalar Ackie en una entrevista el 2019, any en què va afegir el seu nom al de la sèrie The end of the f***ing world, en la segona temporada de la qual va convertir-se ja en un personatge principal, i al de la pel·lícula Star Wars: The rise of Skywalker, en què interpretava la Jannah, una exsoldat desertora de la Primera Ordre. “Mai vaig pensar que aconseguiria el paper”, va confessar sobre aquell projecte a Vanity Fair. “Vaig sentir com un canvi real a la meva vida, gairebé immediatament, i vaig saber que marcaria la següent part del meu viatge”, va comentar quan va saber que l'havien escollit. Després de participar en la saga galàctica va treballar a la pel·lícula The score i a la tercera temporada de Master of none, on tenia un paper principal.

I des d'allí va fer el salt a una pel·lícula que, si tot va com s'espera, la podria ubicar com una actriu d'impacte global, seguint el rastre –salvant les diferències– del que li ha passat a Ana de Armas donant vida a Marilyn a Blonde. “És tan fàcil sentir-se intimidat per una cosa com aquesta. Ho estic totalment”, ha dit sobre el seu encàrrec a I wanna dance with somebody, a la qual va dir que s'havia enfrontat intentant explicar la història "des d'un lloc de debò".

La pel·lícula, que porta per títol el d'una de les moltes cançons conegudes de Houston, és una carta d'amor a l'artista –la més premiada de la història, segons el llibre Guinness– i és possible que serveixi més com a element d'exaltació fan que no pas com a element semidocumental. Els seus grans moments professionals amb la banda sonora a tota màquina robaran el primer pla a la cruel història de maltractaments psicològics, físics, d'abandó familiar, d'abús econòmic del seu pare, de racisme, de politoxicomania, d'opressió comercial i familiar sobre les seves orientacions sexoafectives amb la seva amiga Robyn Crawford, etc.

Malgrat que de tot això se'n parla, és evident que la família no ha fet el film per tirar-se terra als ulls, ja que el calvari de Houston va començar i va seguir des de casa. Si bé és cert que la directora del film –Kasi Lemmons, recordada pel recent biopic de Freddie Mercury, Bohemian Rhapsody– no es podia permetre fer una hagiografia, gairebé en fa una, tal com assenyalen els que ja l'han vist. I és que, igual que Ackie, si et paga l'entorn oficial de l'artista, tens el cul llogat i no pots seure quan vols. Dit tot això, dubto que cap fan de Whitney Houston en surti descontent. Després dels tremebunds darrers deu anys d'obcecació mediàtica amb la seva mort a la banyera d'un hotel de Beverly Hills, gairebé ens mereixem –i ella també– una producció que s'enfoqui a l'esplendor. Que va ser enorme.