Què hi ha al darrere del vestuari d’una gran òpera?

BarcelonaDijous 4 de gener torna al Liceu un dels clàssics de l'òpera, Carmen, de Georges Bizet. A Barcelona, l'obra es va estrenar al desaparegut Teatre Líric, al carrer de Mallorca cantonada amb Pau Claris, el 2 d’agost de 1881. Llavors ja quedava lluny el fracàs de l'estrena absoluta de l'obra, el 1875, a l’Opéra-Comique de París. Bé per l'ensurt o pel disgust, Bizet moriria tres mesos després de la nefasta primera representació i sense sentir els elogis de compositors com Johannes Brahms o filòsofs com Friedrich Nietzsche. Van ser molts els qui van lloar la riquesa de l’òpera bizetiana, per l’originalitat i l'entramat dramàtic. A partir d’aleshores, l’òpera representada arreu es traduiria a diverses llengües i s'adaptaria al cinema en diverses ocasions.

L'èxit que arrossega l'òpera basada en la novel·la de Prosper Mérimée torna al Liceu amb les portes ben obertes. Carmen, Don José, Escamillo, Frasquito i fins a 120 personatges més ompliran l'escenari d'un dels teatres d'òpera amb més prestigi del món, però abans que els aplaudiments ressonin a les llotges del Gran Teatre del Liceu, centenars de treballadors hauran de posar fil a l'agulla per tenir-ho tot a punt per a l'estrena.

Una d'aquestes treballadores és Cristina Fortuny, que des de 1989 malda perquè tots els personatges que surten a l'escenari del Liceu llueixin els millors vestits. Va ser el 1999, l'any que el Liceu va reobrir portes un cop acabada la reconstrucció derivada de l'incendi que va patir, quan Fortuny va ser nomenada cap del servei de vestuari. Aquest 4 de gener serà la 230a vegada que es representarà Carmen al Liceu i Fortuny ha estat al capdavant de la sastreria de bona part d'aquestes representacions, l'última el 2015.

Què és el més important per fer la teva tasca de cap de vestuari del Liceu?

— Penso que s’ha de tenir una visió molt general de totes les parts que implica el procés. Hi ha moltíssimes tecles a tenir en compte, i la gran majoria es toquen entre elles. Si no tens un coneixement profund de tot el procés no t’hi podràs emmotllar bé i es desequilibrarà. 

Carmen fa gairebé deu anys que no es representa al Liceu. Amb quina antelació comenceu a preparar el vestuari de l'obra?

— Carmen és una obra de repertori i, per tant, ja tenim les mudes guardades al teatre. Però això només és el principi de tota la feina. Un any abans se'ns comuniquen les obres que farem i d’una temporada a l’altra anem preparant el vestuari de les obres segons l’ordre de representació.

Com continua la línia de treball tot i ser una obra de repertori propi?

— Dos mesos abans de començar el primer assaig a l'escenari fem venir les peces a la sastreria del Liceu. A partir d'aquell moment comencem a consultar la informació de mides de totes les persones que actuaran, que està emmagatzemada a la base de dades del teatre. També es pot donar el cas que hi hagi professionals nous i que no tinguem les seves mides a la base de dades, llavors ens hem de posar en contacte amb els seus agents o amb teatres on han treballat prèviament per tenir-les. Si aproximadament encaixen les mides dels professionals amb el vestuari que tenim llavors només toca ajustar les mudes una per una, que en el cas de Carmen vol dir ajustar a mida el vestuari de 124 persones, algunes amb més de dues o tres mudes.

I si les mides dels cantants no encaixen amb el vestuari que teniu?

— Passa sovint, i llavors la cosa es complica. Hem de recórrer a la base de dades del teatre que va crear aquell vestuari per saber l’origen de cada un dels teixits i quins proveïdors van fer servir. Llavors truquem als proveïdors i si hi ha sort i segueix en estoc, comprem el teixit i repliquem la muda tota de nou a mida del professional en qüestió.

¿Heu hagut de fer el vestuari d'algun professional des de zero en aquesta representació de Carmen?

— I tant! Justament la del solista, que és dels personatges que tenen més mudes en una sola obra. El cantant fa 1,95 d’alçada i no teníem cap peça que li anés bé. Vam trucar a una casa de roba de toreros dient “truco del Teatre del Liceu i buscava unes mitges de torero fúcsia amb espiga negra per a un senyor que té un 50 de peu”. Es va fer un gran silenci a l’altre costat de la línia. Evidentment, no es confecciona roba de torero d’aquestes mides. També hem hagut de fer unes sabates a mida en una casa de sabates teatrals, on han aconseguit fer una reproducció fantàstica del calçat de torero.

Les peces de roba de Carmen tenen molts anys. ¿És difícil mantenir l'homogeneïtat d'unes mudes que fa vint anys que s'utilitzen?

— Sovint mantenir l'homogeneïtat entre les peces noves i les antigues és el més complicat d'aquest procés. Per exemple, Carmen té una dificultat afegida, és una obra ambientada en el passat i res pot veure’s com si fos nou. Ha d’estar gastat. Quan estàs confeccionant una peça nova li has de donar l’estètica d’una peça utilitzada, si no el vestuari deixaria de ser homogeni. Per això és importantíssim que el model sigui el més fidel al que ha fet el figurinista.

En quins moments està present el figurinista?

— Per anar bé ha d'estar present des de la preparació del dossier de confecció fins al dia de l'estrena. Quan és una obra que ja s'ha fet anteriorment en el teatre, el figurinista pot ser que enviï un assistent o directament no enviï ni assistent. En el cas de Carmen, tot i que ja s'ha fet al Liceu en nombroses ocasions, la Mercè Paloma ha estat present des dels inicis dels assajos. La presència del figurinista és important perquè hi ha vegades que el solista no està d’acord amb la manera que se’l vesteix. Si hi és, el figurinista defensarà a mort el vestuari que s’ha dissenyat i farà de pantalla entre el solista i el departament de vestuari. Però si no hi ha figurinista és la veu del solista contra nosaltres, i això és una feina afegida a la nostra. 

És habitual que una obra sigui coproduïda entre diversos teatres?

— Sí i cada vegada més. El cost de producció és molt elevat, i si es fa una obra coproduïda es reparteixen els costos i t'assegures que la producció artística té una continuïtat.

Quins són els teatres amb els quals el Liceu té una relació més propera?

—  Per una qüestió de coherència del transport la relació més propera del Liceu és amb el Real, però també amb la Maestranza de Sevilla o amb el teatre de Bilbao. Però nosaltres coproduïm molt amb el Covent Garden de Londres i amb l’Òpera de París. També lloguem força coses al teatre de Salzburg, o a teatres italians com el de Parma o el de Palerm. És més difícil treballar amb els Estats Units per un problema físic, però això no és obstacle perquè es faci una obra si interessa, encara que s'hagi de transportar tot el vestuari des de l’altra banda de l’Atlàntic. Fins i tot, una vegada vam fer un lloguer del Japó. Però tot el que surt de la Unió Europea sempre és més complicat.

Gestioneu un volum de feina immens. Quantes persones sou al departament de vestuari?

— Ara hi ha 22 persones, de les quals 11 estem en plantilla a jornada completa i les altres 11 tenen un contracte de temps parcial o fix discontinu segons si són per cobrir la plantilla estable o per cobrir els pics de feina. Per exemple, només per cobrir la funció es necessiten 12 persones. La nostra plantilla és molt atípica, perquè la norma general és que hi ha la secció de dona i la d’home, i està molt dividit, però en el nostre cas es va apostar per fer una sastreria més teatral on hi hagués gent que sabés fer una mica de tot per tenir molts més recursos.

Les funcions acostumen a començar a les set del vespre. Quins horaris feu?

—  El teatre té dos torns: el que comença a les vuit del matí i acaba a dos quarts de quatre i el que comença a dos quarts de quatre i acaba a les onze. Aquest és l’horari sense funció. El dia que hi ha funció comencem una mica més tard per sortir més tard. Segons la durada que tingui l'obra comencem a dos quarts de cinc o les cinc i sortim entre les dotze i dos quarts d’una.  

Quina és la vostra tasca durant la funció?

— Ens repartim la feina, de manera que uns quants ajudin els solistes, uns altres el cor de dones, uns altres el d’homes i uns altres els de figuració. A l’inici de la jornada posem totes les mudes ben planxades als camerinos, quan comença l’obra ajudem a vestir els actors, i també en els canvis ràpids, perquè la música no s’atura. Quan acaba la funció ho recollim tot i ho portem a la bugaderia, al punt de desinfecció i de nou a la sastreria per repassar costures. L'endemà es tracta de deixar acabat tot el que s’ha deixat a punt la nit anterior. 

Recordes especialment algun imprevist d'última hora?

— Ens n'han passat tantes! La gran màxima és que les obres no es poden cancel·lar. Però de vegades passa que algun solista es posa malalt. Més d’una vegada ha passat que el dia abans de l’obra han de substituir un solista i et ve una cantant amb unes mides totalment diferents de no saps quin lloc del món i ho has de fer tot de zero. Aquesta persona viatja, aterra a Barcelona, se la va a buscar a l’aeroport i durant el trajecte fins al Liceu se li explica amb una tauleta quines són les seves intervencions. No hi ha ni un minut per perdre. Només hi ha un assaig d’hora i mitja i després a sortir a l'escenari davant de tantíssimes persones. També en algun canvi ràpid algun sastre s’ha hagut de quedar amagat a l’escenari perquè el solsita havia de sortir a cantar i el vestit encara no estava acabat de posar. Si algú se n’hagués adonat hauria estat una catàstrofe!

Què és el que més t'agrada de la teva feina?

— Moltes coses, però  una cosa que valoro molt és tenir la possibilitat de treballar cada dos mesos amb professionals diferents. Cada obra té el seu figurinista i els seus propis criteris, i això és molt enriquidor. En un teatre el que es busca és que una producció duri molt per rendibilitzar la producció, i allà fas més família. Però aquí a vestuari t’enriqueix molt més en l’àmbit d’aprenentatge perquè t'obliga a adaptar-te a noves idees i fer un exercici de comunicació constant amb tot l'equip.