Glamur sense estridències

BarcelonaNi l’amenaça de pluja, que tenyia Barcelona d’un desmoralitzador color gris ratolí, ni el retorn del fred hivernal van aconseguir apagar les bones vibracions que es respiraven a la catifa vermella de la 14a edició dels premis Gaudí, celebrada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Després dels ànims pansits per la pandèmia, s’acumulaven les ganes d’apujar la moral, i així ho va fer una rua esglaonada dels artistes més (re)coneguts del cinema català. L’atac de Rússia a Ucraïna també va marcar un tret estilístic que unificava la majoria dels presents: un llaç blanc a les solapes com a símbol per la pau.

Torna el brilli-brilli

Després de la contenció arriba la fantasia, i els looks brillants no van trigar a sortir a la catifa vermella. Lluentons de tot tipus, motius brillants, teixits metal·litzats, iridiscències subtils amb altres de més evidents. Ornaments de cap a peus o bé en petites dosis. Així ho marcava ja des de l’inici Judith Colell amb un vestit a mida blau marí farcit de serrells brillants d’inspiració flapper. El signa Marta Martí: “Hem de donar suport a la moda d’aquí”, deia la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. També ho indicava l’actriu i membre de l’Acadèmia Maria Molins, amb un vestit blanc d’estil oriental amb grans obertures laterals que la feia semblar una musa de Wong Kar-wai a In the mood for love. Sense perdre el glamur, la indumentària brillant tenia el seu revers més transgressor en conjunts de dues peces en què els gèneres es difuminaven, que lluïen actrius com Marta Nieto, vestida de Michael Kors i amb joies de Grassy: “És una peça que abriga i és còmoda”, deia. O també Clara Roquet, amb americana i pantalons amb estampat de quadres de lluentons i d’esperit rock’n’roll de Teresa Helbig. “Me’l vaig posar i em va semblar molt potent per trepitjar una catifa vermella”, confessava la directora. Per últim, també hi havia complements informals com les vambes de purpurina d’Itziar Castro.

Contenció, tret del vermell

A nivell cromàtic, la catifa dels premis Gaudí va trobar la seva zona de confort en les tonalitats neutres: negre, blau marí, beixos i daurats. La nota de contrast l’aportaven alguns vestits extremats que homenatjaven el vermell, el color de la passió per excel·lència. Destacava especialment Begoña Vargas, a qui comparen estilísticament amb Zendaya. L’actriu de Las leyes de la frontera duia un microtopbandeau que deixava a la vista la cintura, acompanyat amb una faldilla voluminosa d’Avellaneda, que aportava la nota sofisticada de la nit: “Confio plenament en els seus dissenys”, reconeixia.

L’uniforme masculí: esmòquing

És el clàssic típic i tòpic de la indumentària masculina destinada a les ocasions especials. I serveix per a una boda o una gala. Reuneixes un esmòquing que entalli sense embotir, una camisa pulcra d’un fit correcte, un color -el negre- i unes sabates de cordons xarolades tipus Oxford, i ja tenim l’uniforme elegant però estàndard del 80% dels homes presents a la gala. Entre els més elegants destacava de blau l'actor Carlos Cuevas o també Miki Esparbé, vestit d’Armani i amb corbata de llacet. “La duc ben col·locada, oi?”, deia mentre picava l’ullet als periodistes. També Marc Clotet, vestit de Dior i amb un tall més ajustat. Com sempre, el diable viu en els detalls, i de tots els pingüins de la catifa vermella el director Lluís Miñarro s’erigia com el més acurat. Duia joies d’estilart déco de Miquel Barberà i una armilla amb estampat de tapisseria. Però si parlem d’autenticitat, mereix menció especial l’actor marroquí Mohamed Melliali, que trepitjava la catifa vermella amb la indumentària tradicional del seu país. Visca la diversitat!

Les bèsties salvatges

A la catifa vermella també hi va haver feres que van acaparar flaixos, perquè el cantó salvatge és una qüestió d’actitud. Amb una entrada juganera dins de la seva habitual tessitura, es presentava Sílvia Abril amb un vestit estampat de panteres i lleopards de Teresa Helbig: “És un vestit elegant i molt potent que connecta amb l’empoderament de la dona”, deia. Qui va trencar totes les convencions possibles amb un estilisme que atreia totes les mirades era l’artista Samantha Hudson, que rendia homenatge a dos referents de la música: la Madonna de Jean Paul Gaultier i el pentinat de Nina Hagen. Sostenidors roses de cons, cadenes daurades, caçadora de pell, tanga que deixava al descobert el seu tatuatge del personatge de Shrek i talons amb plataforma. “Quan se m’exigeix glamur, decideixo anar feta un monstre. Jo vaig a contracorrent de tot”, va concloure l’activista LGBT.