Felip i Letícia, del fang de València a les parets del Banc d'Espanya

BarcelonaLa premsa espanyola va ser bastant unànime quan Felip i Letícia van acabar plens de fang en visitar l'Horta Sud després de la dana. "Els crits i el fang que els van llançar no anaven dirigits als monarques, anaven dirigits a Pedro Sánchez i a Mazón, que els acompanyaven en la visita", van resumir molts mitjans. "No haurien d'haver acceptat anar acompanyats de polítics, haurien d'haver-hi anat tots sols", van assenyalar molts analistes aquells dies. "Els reis fan molt pel poble anant allà a veure la zona afectada", van arribar a dir aleshores els més atrevits.

Totes aquestes afirmacions que tants i tants mitjans van repetir sense parar durant una setmana i que tants bots i tants patriotes es van dedicar a amplificar a les xarxes són bastant discutibles. Però no cal entrar ara en debats perquè ja ens queda massa lluny i no hi ha més cec que qui no vol veure-hi. El que sí que val la pena constatar és que aleshores gairebé ningú va discutir que els reis havien perdut el pols del carrer. I això és incontestable: abans de fer aquella visita, no van saber calibrar res del que s'hi trobarien i, per tant, la seva visita va ser un fracàs absolut per als seus interessos.

La proximitat al poble

El seu fracàs, que tampoc és tan estrany si es té en compte que tant ells com qui els envolta són persones que no coneixen res de la vida quotidiana del poble ras, resulta comprensible en el cas de Felip de Borbó i de Grècia. Però és més dur d'assumir en el currículum de Letizia Ortiz Rocasolano, que té l'encàrrec implícit d'apropar la institució al poble, motiu pel qual molts li van perdonar que fos plebea, i que dota el seu regnat consort d'alguna missió més enllà de la funció decorativa tradicional de les consorts. Repassant les imatges d'aquell dia, per la cara de frustració d'ella, va resultar molt obvi com de greu li va saber que el poble ras que se suposa que ella arrossega cap a la Corona se li girés en contra. Les seves cares d'aquella jornada són èpiques. Es va adonar de la derrota en directe, mentre la tenien punxada totes les televisions del país.

Resulta estrany que amb tan poc temps de distància, els mateixos reis que van haver de repetir la visita a l'Horta Sud en un entorn controladíssim –envoltats de jubilats fans perquè semblés que el poble està unànimement amb ells– hagin permès que es presentin justament ara dues fotografies seves fetes per Annie Leibovitz que han costat 140.000 euros públics. Per més que no sigui un encàrrec directe de la Casa Reial a la fotògrafa nord-americana –la retratista viva més ben pagada del món, no hi ha hagut miraments–, sinó una petició del Banc d'Espanya, que ho paga amb diners sortits de les butxaques de tothom. La veritat és que, amb els fets de València tan recents i tenint en compte la situació de precarietat que encara viuen i viuran els habitants de tota aquella zona, fa mal a la vista.

Un poble desmemoriat?

Tanmateix, a jutjar per com ha estat rebut aquest díptic fotogràfic en gran format, sembla que la falta d'empatia reial en acceptar aquest caríssim regal públic i en exhibir-lo justament ara ha quedat eclipsada pel vestit de tul negre de seda de la millor era de Balenciaga que s'ha enfundat Letícia, que no va poder ser aristòcrata perquè això depèn de les circumstàncies del naixement, però sí que és celebrity, ja que això depèn només de la voluntat d'un mateix. La reina espanyola s'ha espolsat el fang que li va embrutar la cara i el currículum amb una mirada directa i intensa a l'objectiu de Leibovitz, que l'ha convertit en una icona internacional més enllà del que ho havia estat mai. El fet que l'artista et situï en un dels seus retrats et converteix en tema de conversa en totes les esferes de l'art i la moda, cosa que a la Letícia personatge li escau i a la Letícia persona estic segur que li encanta.

Davant dels que critiquin l'aberració de pagar 140.000 euros de diners públics en un entorn de crisi de l'habitatge, de precarietat generalitzada i d'inflació en els productes més bàsics del supermercat sempre n'hi haurà miops que aplaudiran el fet que Letícia s'hagi posat dues peces de vestir vintage que li han prestat. Com si això la convertís en austera.

Cal dir en aquest sentit, que només hauria faltat que es vestís d'un dissenyador viu! És a dir, que hagués pres partit per una empresa de moda en particular per davant de la resta. Era evident que vestir-se d'un mort era l'única sortida políticament acceptable. Evidentment, arribats a aquesta conclusió –i donant per fet que no podia triar-ne un de no espanyol–, de tots els creadors difunts que ha donat l'estat, Balenciaga era el candidat idoni per convertir-se en una icona eterna. De fet, tenia tan clara aquesta decisió que per escollir la capa que acompanya el vestit no va voler elegir cap altre creador. Ni Pertegaz!

Sense diamants (al cap)

La reina tampoc porta cap tiara posada, cosa poc habitual en un retrat oficial o oficiós com aquest. Segons han explicat des de la institució que els ha regalat les fotografies, Annie Leibovitz va treballar amb "absoluta llibertat" artística i això podria explicar que Letícia no portés cap diadema durant la sessió de cinc hores amb la fotògrafa que va haver de suportar a l'impressionant saló Gasparini del Palau Reial de Madrid, que es diu així en honor a Mattia Gasparini, el pintor de cambra de Carles III, que el rei va fer venir de Nàpols per decorar la sala. La tradició de fitxar artistes estrangers per part dels monarques es veu que també ve de lluny. Dit això, malgrat que no dugui el distintiu reial que és una tiara, cal assenyalar que el collar i les arracades de diamants que porta Letícia són algunes de les impressionants peces de joieria que les reines espanyoles han pogut lluir històricament com herència de la reina Victòria Eugènia. Cap oda a la modèstia i a la senzillesa, vaja.

Leibovitz, que li va voler fer treure la corona a Elisabet II quan la va retratar i que va ser contradita per la monarca automàticament amb un senzill "Què creus que és això?", sembla que no ha tingut problemes a mostrar més la dona que la reina en aquest retrat de Letícia. No ha tingut la mateixa sort amb Felip, a qui no ha aconseguit treure els galons del pit. No sabem si perquè ell s'hi va resistir o perquè ella no li ho va demanar. Tot i això, entre la foscor del retrat, la postura estranya que presenta i el munt d'objectes que l'envolten i que li lleven el protagonisme, sembla que Leibovitz li ha tret els galons d'una altra manera... Amb tot això, és evident que amb aquest caríssim díptic a qui li ha fet un regal el Banc d'Espanya és a Letícia i no a Felip.

Tant notable és el gust de Letícia en el resultat del seu retrat –que ha implicat nou mesos de feina des del shooting fins ara...– que quan es veuen les dues fotos alhora s'entén ràpidament qui ha sortit victoriós de l'experiment i qui no. No cal ser gaire hàbil per detectar que la de Letícia és una foto que funciona sola mentre que l'altra, no. La veritat que aquí Leibovitz ha estat aguda. La dependència d'un retrat respecte a l'altre i la independència d'un retrat envers l'altre donarien per fer moltes lectures fora del camp artístic. Per cert, una pena que sigui tan horrible fer malbé els diners públics, però seria ben deliciós que Leibovitz retratés els reis emèrits. S'imaginen què en podria sortir?