La realitat de Tamara Falcó és el metavers

BarcelonaResulta curiós com avui en dia demanem que els herois de les pel·lícules siguin menys herois i en algun moment del film plorin o mostrin alguna debilitat mentre que, al mateix temps, als personatges de carn i ossos no els en perdonem ni una perquè tenim un nivell d'exigència amb ells enorme. Això ha quedat claríssim aquesta setmana amb la reconciliació a tota portada de Tamara Falcó amb el seu expromès –potser ara li hauríem de dir repromès?–, Íñigo Onieva, que a finals del 2022 li va ser infidel amb una altra noia cinc minuts abans de demanar-li matrimoni, cosa que mitja Espanya va poder comprovar amb uns vídeos que es van convertir en virals. Ha estat bastant potent el tsunami de crítiques a la filla d'Isabel Preysler per haver perdonat el seu ex després de les banyes, que li van deixar l'honor per terra i van generar una onada de compassió popular amb l'aristòcrata. Ha estat molt evident l'aproximació racional –i, per tant, negativa– de la majoria de la gent a aquest gest de perdó. Però ¿qui no s'ha equivocat dues vegades –per no dir tres– amb la mateixa persona?

Quan dimarts abans de la portada d'¡Hola! es va anunciar el retorn de la parella més mediàtica del 2022 pocs donaven crèdit a la possible reconciliació. A ulls d'Espanya, Falcó havia estat arrossegada pel fang públicament pel seu xicot i no cabia al cap de ningú que ella pogués tornar a confiar-hi. Però, esclar, quan el BOE dels Preysler va dir que sí que era cert, l'estupefacció es va apoderar del mainstream espanyol, que ha seguit com si s'hagués d'acabar el món aquest salseig, que ens ha amenitzat l'entrada d'any molt més que no pas el vestit de Cristina Pedroche, cada any més depauperat.

Necrofília sentimental

Evidentment, en temes tan banals com aquest, tothom pot dir-hi el que vulgui i, a més a més, no té cap obligació de fer cap esforç mental abans d'expressar-se, ja que ho consumim precisament per no pensar. Això no obstant, si som honestos, pocs poden anar parlant, ja que tothom ha perdonat per amor coses que racionalment eren imperdonables. És a dir, tothom ha practicat la necrofília sentimental. O el que és el mateix: tornar amb algú que estava mort emocionalment per a tu perquè en aquell moment prefereixes aquella necrofília que la soledat o la sensació de fracàs. En major o menor mesura, tothom ha passat per aquí.

Arribats a aquest punt, per què Tamara Falcó hauria d'actuar diferentment que la resta de mortals? De fet, la seva gràcia com a personatge del cor és que és erràtica i que sempre pren decisions sense cap sentit –menys en la part econòmica...– perquè és rica i no li fa falta fer el que toca ni li ha fet mai falta abans ni li farà falta mai. Fer les coses bé és de pobres, que no ens podem permetre els errors perquè vivim a la corda fluixa. Ella sempre s'ha pogut permetre tota mena de giragonses vitals perquè ha tingut sempre qui la vetllés: la seva mare en la faceta pública i el seu pare en la part més privada. I això ho ha fet seu tant en l'àmbit professional com a escala personal. ¿Es podia esperar alguna altra cosa d'ella? Jo crec que no, sincerament.

Un "nanosegundo" de coherència

Dit tot això, és evident que aquelles declaracions que va fer de dona empoderada explicant que no li perdonaria a Onieva el que li havia fet encara que el petó no hagués durat "ni un nanosegundo en el metaverso" no han ajudat Falcó a aconseguir suport popular en aquesta nova aventura. Potser una part dels espectadors, la part més conservadora, li donarà per bo que ho hagi fet després que coincidís amb el seu ex a la Missa del Gall, cosa que, segons algunes informacions, li hauria estovat el cor. D'altres han apuntat que el que li ha estovat el cor definitivament ha estat una trobada que van tenir la nit de Cap d'Any. Hi ha qui diu que el fet que ell fes el Camí de Sant Jaume també va puntuar com a element de canvi en l'aproximació d'ella a la figura del seu ex, que veuria ara com un home canviat.

Sigui com sigui, la realitat de Tamara Falcó no és la realitat. És una espècie de metavers entre pijo i infantil, entre religiós i terrenal, en el qual no entenem res. I això és en bona part la gràcia de tot plegat. El personatge és com la versió segle XXI de la seva mare. És com si Isabel Preysler s'hagués llegit Liquid modernity de Zygmunt Bauman i l'hagués fet seu. O, millor encara, com si se n'hagués fet militant. Tamara és, en definitiva, una espècie única fruit de la selecció artificial a la qual no podem renunciar de cap manera en un context rosa plagat de granshermanos que volen ser influencers i influencers que volen ser granshermanos.

L'altre pijodrama de la casa

El més curiós del cas és que les derrapades argumentals de Falcó i la seva realitat onírica estan aixecant una cortina de fum sobre la ruptura de Preysler amb Vargas Llosa, que està sent molt més dura del que hom podria advertir per la baixa atenció que se'ls està dedicant. Que ella descarregués les culpes sobre una suposada gelosia del Nobel no li hauria fet gens de gràcia a l'escriptor, que també hi estaria dient la seva encara que de forma subtil. La versió sorgida del seu entorn diu que no s'havia avorrit mai tant com en els vuit anys que havia estat en aquella casa perquè tothom estava mirant pantalles i comptant likes i mai comprant entrades per anar al teatre ni llegint llibres. Resulta curiosa també aquesta acusació... ¿De debò que no s'ho podia imaginar? Creia que els escriptors d'aquest nivell eren una mica més perspicaços.

Aquesta setmana Lecturas també ha publicat que les declaracions homòfobes que Falcó va fer en un congrés ultracatòlic a Mèxic a l'octubre haurien acabat d'esmicolar la ja devastada relació entre Preysler i l'autor peruà, que mai li va demanar matrimoni a ella. Un esdeveniment familiar no facturable, un gest imperdonable, que també hauria passat factura a la parella. El fet que Vargas Llosa no donés suport públicament a la seva filla després d'haver-se mostrat obertament homòfoba hauria fet enfadar Preysler, que esperava parar aquell cop amb la suposada autoritat intel·lectual del seu llavors xicot.

Amb tot, resulta que Falcó ja li ha passat per davant a la seva mare, que s'havia passat una vida construint una imatge de refinament i de rectitud que amb tots els fronts que té oberts ara es demostra que potser era de cartró-pedra. Si bé és cert que els darrers 50 anys Preysler ha explotat aquesta imatge pública per facturar com a dona anunci i per vendre la seva novel·la rosa vital per fascicles, ara a la seva filla no li cal ni fer veure que és millor del que és. Perquè encara que tothom la critiqui, tothom li segueix els passos. I això a les empreses que li financen els capricis és l'únic que els importa. Però no perquè siguin el dimoni, eh, sinó perquè el mainstream segueix les vides de la gent sense criteris ètics. Al cap i a la fi, tenim els famosos que ens mereixem.