Adeu a Vivienne Westwood, la mare de l'estètica punk

BarcelonaLa mort ahir als 81 anys de la dissenyadora Vivienne Westwood és significativa en l'actual panorama de la moda però també des d'un punt de vista històric, ja que la creativa tenia entre els seus molts mèrits la maternitat de la vessant estètica del punk. Això, que pocs es poden atribuir en una indústria on es copia molt més que no pas s'inventa, ella ho va fer en una edat molt primerenca i amb mitjans molt limitats, quan va obrir la seva botiga Sex al costat del seu segon marit, Malcolm McLaren, el productor musical que acabaria sent el mànager dels Sex Pistols.

Des d'aquell modest establiment al 430 de King's Road, al barri londinenc de Chelsea, ella i el seu marit van elevar el que al carrer estava bullint en forma de corrent contracultural. Aquell sentiment que a principis dels anys setanta seduïa una part de la joventut anglesa va trobar en el seu talent per a la moda el millor aliat per convertir-se en un estil icònic, que encara forma part de la inspiració de molts dissenyadors que no han conegut el punk en la seva dimensió ni cultural ni musical.

La bogeria per les creacions que venien a Sex va venir després que els Sex Pistols pugessin a l'escenari amb els dissenys que Westwood i McLaren els dedicaven. El tàndem creatiu va fer seves tota mena de referències estètiques molt minoritàries del carrer d'aquell moment i les va convertir en un uniforme ad hoc per transgredir tot el que socialment es donava per bo. Cadenes, navalles d'afaitar i agulles imperdibles van casar a la perfecció sota la seva batuta amb elements fetitxistes de caràcter sexual com els arnesos. També alguns elements de l'estètica militar com les botes o els emblemàtics cabells en forma de cresta o amb punxes van sumar-se a aquell conjunt heterogeni que, gràcies a ella, va esdevenir un tot. I és que cal reconèixer que, a banda d'una gran creativa, Westwood era també una gran estilista, sobradament dotada per generar l'entorn estilístic ideal a totes les seves provocadores creacions.

Formada específicament en arts a la universitat pública de Westminster, Westwood la va deixar abans d'acabar els seus estudis en joieria al·legant que una dona de classe obrera com ella no tenia res a fer en el món de les arts. Va ser llavors quan va estudiar per exercir com a mestra, professió a la qual es va acabar dedicant. Tot i això, mai va renunciar a les arts, que eren la seva gran passió. Mentre treballava com a docent continuava fent les seves pròpies joies, que venia a Portobello. De fet, sempre va tenir una visió molt pluridisciplinària de les arts i sempre es va interessar per la costura. Sense anar més lluny, va ser ella mateixa qui es va fer el seu primer vestit de núvia, per casar-se amb el seu primer marit, i de qui va portar tota la vida el cognom.

Rebel i inconformista com poques dones nascudes a l'Anglaterra rural dels anys quaranta, Westwood va divorciar-se del seu primer marit i també del segon, McLaren. No obstant, lluny de permetre que aquesta segona ruptura l'apartés de la moda o de l'estètica que havia regalat al gran públic, la dissenyadora va emprendre el seu propi camí professional amb la seva firma homònima, que tot i renovar-se en superfície sempre va mantenir l'ànima transgressora dels seus inicis. En aquesta nova etapa, Westwood va interessar-se especialment per elements icònics de l'estat britànic com el tartan, la bandera Union Jack, o els kilts escocesos; per ressignificar-los i fer que agradessin al nou públic. Això potenciant una visió romàntica de la moda que contrastava amb la brusquedat de les seves creacions primigènies. Demostrava així que com a creativa era completa i polièdrica.

També va continuar ensenyant les costures de les peces, posant les etiquetes per fora, sobredimensionant alguns volums o mesclant elements d'èpoques molt diferents en creacions tan eclèctiques com ella mateixa. És un gran exemple d'això el Mini-crini, un disseny que barrejava la crinolina victoriana amb la minifaldilla, dues creacions pensades en els seus respectius temps per a objectius completament oposats. A més, també va ser pionera en l'ús del vinil o en l'upcycling, cosa que encara avui en dia resulta innovadora. La dissenyadora agafava peces de vestir antigues i els donava una nova vida modificant-les amb tota mena d'intervencions, des de costures fins a escriptures altament provocadores per damunt. De fet, en el capítol de les innovacions en què ella ha destacat cal mencionar també la moda sense gènere. La seva col·lecció Pirate, del 1981, estava formada al complet per peces genderless.

Sense perdre mai el discurs en les seves decisions estètiques, no per això Westwood va perdre pistonada en la faceta comercial. Famosos de tota mena van fer seus els dissenys de la creativa, que va ser condecorada com a Dama Comandant de l'Imperi Britànic el 2006. Un dels casos més cèlebres segurament és el de Sarah Jessica Parker a Sex and the city, on va lluir en el paper de Carrie Bradshaw un vestit de núvia sublim signat per la dissenyadora. També la icònica Pamela Anderson dels anys noranta va fer seves les creacions de Westwood, que des que va començar a dissenyar en solitari va accentuar molt més la feminitat en els seus dissenys, però sempre aproximant-s'hi com a element de subversió i d'empoderament. Tampoc passa desapercebut el gran èxit que va aconseguir la seva samarreta amb la inscripció "God save the queen", tan gran que va formar part fins i tot d'una exposició del Met de Nova York.

Després de 50 anys en el món de la moda va passar el gruix de l'apartat creatiu de la seva firma al seu últim marit, Andreas Kronthaler, amb el qual ha estat casada gairebé 30 anys. Amb aquest espai vital guanyat a la moda, però, Westwood no ho va aprofitar per reposar o per dedicar-se a ella mateixa. Ans al contrari, la dissenyadora va implicar-se més que mai durant els seus últims anys de vida en la seva faceta com a activista, que –a pesar que militava en totes les causes possibles– estava centrada sobretot en la lluita climàtica i a favor de la democràcia. Tant és així que el 2020 es va ficar dins d'una gàbia gegant per liderar una manifestació a Londres a favor de Julian Assange, fundador de Wikileaks. Al llarg de la seva carrera hi ha una gran quantitat de fotos d'ella sent detinguda i també entrant i sortint de jutjats. I és que, en el seu cas, la transgressió i la contestació social no eren només un pamflet comercial per vendre més, eren una autèntica convicció. Una convicció que va convertir en art.