Jakub Jankto i les 'noves' formes d'homofòbia

BarcelonaVeritablement, per sortir de l'armari s'ha de tenir molt de valor. No tant per l'acte en si, que ja és molt exigent, sinó pel lloc on t'has de quedar a viure un cop n'has sortit. Aquesta setmana el futbolista txec Jakub Jankto ha explicat al món que li agraden els homes i que no volia seguir amagant una cosa tan normal com és estimar a qui et demana el cor. Malauradament, el seu gest de valentia ha quedat eclipsat per una sèrie de fets adjacents que expliquen perfectament per què tota la resta de futbolistes homosexuals –i bisexuals...– de la Lliga i de les altres competicions futbolístiques del món decideixen viure la seva opció sexual en la clandestinitat, com si fos una il·legalitat, una immoralitat o un defecte de fabricació contra el qual no es té prou força per lluitar.

Els planyo per la desgraciada vida fictícia que han de viure, però al mateix temps, els entenc perfectament. Perquè, per més que les reaccions oficials dels clubs, de les lligues o de la resta de jugadors al Twitter hagin estat aplaudir la decisió, la realitat quan s'aparten els focus mediàtics és molt diferent. Un cop baixa la fal·lera informativa, arriba l'hora d'enfrontar-se sol a la gota malaia de l'homofòbia, que ja no és tan fanfarrona i impune com la d'abans, però segueix igual de viva.

Estaria bé poder quantificar quin impacte tindrà aquest acte de valentia de Jankto en les vendes de les seves samarretes, en els seus contractes publicitaris o en els clubs que s'haurien interessat per ell en un futur i potser no ho faran. I tot això és només a escala financera, però les conseqüències aniran molt més enllà. Cal imaginar que el futbolista, de només 27 anys, va fer els càlculs i va decidir que tots els diners que pogués perdre per declarar-se homosexual els perdia de gust a canvi de la seva llibertat i en pro d'una causa que considera justa. Però ben segur que el preu psicològic que li tocarà pagar és a hores d'ara una gran incògnita per a ell. Hi ha molta gent més forta del que es pensa, però també molta gent menys resistent del que creia.

Quan cada cop que trepitgi la gespa, mig estadi l'insulti fent servir la seva condició sexual; quan cada cop que falli un gol, alguns dels seus l'insultin fent servir la seva condició sexual; quan cada vegada que faci unes declaracions polèmiques sobre qualsevol tema futbolístic, algú l'insulti fent servir la seva condició sexual, o quan cada cop que obri Twitter, tingui tots els missatges privats plens d'insults basats en la seva condició sexual, potser anirà sent arrossegat per una espiral en la qual no hi haurà ningú per ajudar-lo dels que aquesta setmana l'aplaudien a la calor dels focus. La lluita de l'alliberament homosexual està plena de víctimes, per més que molts la intentin caricaturitzar i banalitzar.

L'homofòbia sòbria

Amb l'esperança que el campió Jankto sigui dels que poden amb tot, la reacció a les xarxes socials de la seva sortida de l'armari ha servit com a termòmetre de l'homofòbia. I la resposta és òbvia: continua intacta. A banda dels gestos impulsats per la tendència actual del políticament correcte en els estaments oficials, l'homofòbia segueix al carrer i en tots els àmbits de la societat. Això sí, s'ha hagut de disfressar. La impunitat d'antuvi ara ja no està ben vista i s'ha hagut de vestir de sòbria per poder seguir campant lliurement. Si abans li haurien dit al futbolista que era un depravat i n'haurien demanat el cessament al club, ara li diuen que si vol ser homosexual –com si fos un caprici...– està molt bé, però que no cal que ho vagi explicant perquè "no li importa a ningú", escrit entre cometes perquè és un comentari molt repetit a les xarxes socials sobre aquest tema.

Com que els homòfobs ja no poden agredir obertament –quan els miren–, s'han d'empescar algun argument per seguir reprimint la minoria social LGTBIQ+. I l'argument ideal és el de la discreció, perquè serveix per al mateix fi: que aquesta persona no sigui lliure. És a dir, que per més que hi tingui dret no ho expliqui, no deixi que es vegi i, en definitiva, que no ho visqui feliçment. El més curiós del cas és que tots aquests que demanen discreció amb relació a la vida personal de Jankto no n'hi van demanar mai a Iker Casillas i Sara Carbonero, ni a Shakira i Piqué, ni a Cristiano Ronaldo i Georgina Rodríguez, dels quals hem tingut fins i tot un reality. Tots els que van alegrar-se que Casillas fes un petó a Carbonero a Sud-àfrica dirien al jugador txec en les mateixes circumstàncies que no calia que fes cap petó al seu xicot perquè "no li importa a ningú".

Ves per on, quin argument més poc encertat. La realitat és completament la contrària: que a Jankto li agradin els homes li importa a tothom. Fins i tot als que no són capaços d'adonar-se'n. Perquè la controvèrsia que ell ha aixecat explicant-ho evidencia que hi ha un racó de món anomenat futbol on l'assoliment dels drets que les nostres lleis emparen està mutilat. I en qualsevol estat de dret decent, que això no passi és de l'interès de tothom. Que un homosexual visqui la seva realitat en llibertat no és exhibicionisme, és un acte polític.

Els homòfobs també han fet servir un argument lamentable com és que "això no és notícia". Ves per on! Als centenars de notícies que es publiquen diàriament als mitjans esportius sobre la vida personal dels futbolistes, quants cops han degut fer servir aquest argument? Zero! És només una fórmula més per invisibilitzar aquesta realitat. Tant de bo no fos notícia, perquè això voldria dir que la resta de futbolistes homosexuals haurien deixat les seves xicotes i esposes, i que a la tribuna hi tindrien un altre home aplaudint-los i animant-los. Oficialment, vull dir. Perquè no podem descartar que això ja estigui passant.

Per acabar, també cal fer una petita reflexió dins del col·lectiu LGTBIQ+. No pot ser que un homosexual que es presenta com a activista, en conèixer que per fi un futbolista ha sortit de l'armari, tingui com a primera reacció criticar el vídeo perquè el fons és negre i "sembla que demani perdó". Això ja va passar amb Pablo Alborán, a qui es va atacar per sortir massa tard, amb la carrera artística ja feta i els discos ja venuts. No podem ser el nostre propi enemic i menys per detalls així. No podem formar part dels motius pels quals les persones decideixin no sortir de l'armari.