Enrique Iglesias, contra pronòstic i sense ajuda

BarcelonaIsabel Preysler ha tingut tants de fills i ha tingut la sort de poder criar-los en un entorn tan privilegiat que almenys un havia de sortir-li exitós. Ha estat Enrique Iglesias, que recentment ha anunciat que, després de 25 anys en la indústria musical, ja en té prou. Ho va anunciar com qui no vol la cosa mentre feia un live amb Ricky Martin i Sebastián Yatra, moment en què va dir que llançaria un disc anomenat Final que seria "l'últim" de la seva carrera. El tercer fill de Preysler i Julio Iglesias, que té actualment 46 anys, revelava davant la sorpresa dels seus companys de directe que està "en aquell moment de la vida, aquell capítol de la vida", en què creu "que és el moment adequat per aturar-se". Una reflexió que feia pública després de "no mesos sinó anys de donar-hi voltes" i que, a ningú se li escapa, ha arribat de la mà dels tres fills –els bessons Lucy i Nicholas i la petita Mary, de 3 i 1 any, respectivament– que ha tingut amb la tenista retirada Anna Kournikova.

Iglesias fill, que diu que no abandonarà "mai" la música però que s'hi dedicarà d'una altra manera, té una carrera que resulta indestriable de la figura del seu pare i no perquè s'hi assembli ni perquè li hagi donat suport, sinó perquè és evident que l'ha condicionat. De fet, la llosa de Julio Iglesias l'ha condicionat en els seus dos moments més importants: per començar-la i per acabar-la.

Enrique Iglesias, que va néixer a Madrid però es va criar des dels 13 anys a Miami –l'hi van traslladar per seguretat quan ETA va segrestar el seu avi, Papuchi–, va voler triomfar en la música sense cap ajuda i per aquest motiu va haver d'actuar d'amagat. Va haver de ser la seva estimada cangur, Elvira, la que li va deixar 500 dòlars perquè gravés la seva primera maqueta. Una senyora a la qual Julio Iglesias va fer fora quan ja no li va fer falta però que el seu fill Enrique es va emportar a casa seva així que va tenir possibilitats econòmiques per fer-ho.

Amb aquella maqueta finançada per l'Elvira i amb un representant que explicava que es deia Enrique Martínez i que era de Guatemala, l'Iglesias-Preysler petit va aconseguir el seu primer contracte, un acord que quan va estar firmat va servir al jove debutant per revelar als seus productors qui era de debò. Una jugada mestra amb la qual volia demostrar –i demostrar-se– que no l'havien contractat pel bressol sinó pel talent.

Aquell contracte va fer que deixés la carrera d'administració i direcció d'empreses i que, posteriorment, el seu pare li deixés de parlar. Era d'esperar. Un ego com el de Julio Iglesais, inflat pels 80 àlbums en 14 idiomes i els 350 milions de còpies venudes, no va poder suportar que el seu fill no l'hagués necessitat. Tant és així que el silenciós enuig li va durar deu anys.

Però no només el buit va ser el càstig patern, també el menyspreu. Tal com va explicar Alfredo Fraile, mànager durant 15 anys de Julio Iglesias, a banda de retirar-li la paraula per haver demostrat que no el necessitava, també va qualificar de "porqueria" el seu primer àlbum, que el seu fill li havia enviat. Tot seguit, quan ja n'havia venut un milió de còpies perquè no era cap porqueria, l'intèrpret de Soy un truhán, soy un señor va dir que havia estat gràcies a la fama que li proporcionava ser fill seu però que estava abocat al fracàs. 25 anys després, aquell jovenet del qual Espanya no esperava més que acabés amb el seu caprici de nen mimat de cantar i es dediqués a viure del cuento ha demostrat a tothom que s'equivocaven amb ell. I sobretot al seu pare, al qual ha passat la mà per la cara en alguns aspectes musicalment parlant. I això es diu aviat...

Entre altres fites, el cantant és l'únic artista espanyol amb dos números 1 als Estats Units, l'únic que ha actuat a la Super Bowl i el primer a arribar a mil milions de reproduccions a YouTube. També ha guanyat una Gavina de Plata a Viña del Mar i, el 1997, tot just llançar el seu segon àlbum, anomenat Vivir, ja es va emportar un Grammy. El primer Grammy al seu pare li van donar 18 anys després de debutar.

Enrique Iglesias, que quan vol saber què va fer no sé quin any acaba abans mirant l'hemeroteca de l'¡Hola! que no pas trucant als seus pares, ha aconseguit èxits diferents amb cadascun dels seus discos, que en cap cas han demostrat haver estat publicats per inèrcia ni esperant viure de la fama ja aconseguida amb els anteriors. De fet, veient l'esforç i dedicació amb què els ha gestat, resulta lògic que hagi decidit canviar de vida.

Per al seu primer àlbum, Enrique Iglesias (1995) va escriure ell les cançons i va vendre 5 milions de còpies. Per al segon, Vivir (1997), va reversionar el tema Only you de Yazoo en castellà i, com havia passat amb el primer, va arribar de nou als números 1. Amb Cosas del amor (1998) va prendre-li un American Music Award ni més ni menys que a Ricky Martin. Poc després llançaria Bailamos, com a banda sonora de la pel·lícula Wild wild West. Aquest tema seria el primer en anglès i el col·locaria al número 1 dels EUA. Primer tema en anglès, directe al número 1. Acabava d'esborrar qualsevol dubte sobre l'origen del seu èxit. El pròxim disc, Enrique (2000), el va catapultar tan amunt que va acabar fent un duet amb Whitney Houston. Tothom recorda encara el seu tema Rhythm divine. El 2002 va llançar Escape, amb el qual es va convertir en una figura consolidada del mercat anglosaxó gràcies al tema Hero.

Amb tot això i amb tot el que va venir posteriorment, Iglesias es va convertir en un pioner de l'eclosió llatina en el món anglosaxó. I ho va fer molt abans que el reggaeton impulsés les carreres de multitud d'artistes llatins que han conquerit els EUA a base de twerking i bases repetitives. Va ser un dels primers llatins a enamorar amb les seves pròpies armes el públic nord-americà, que sempre havia vist com eren les seves estrelles les que feien cantar les seves cançons als països llatins.

L'èxit més gran de tots els d'Enrique Iglesias va ser Bailando, que sense utilitzar l'anglès l'any 2014 va veure el filó de la música urbana llatina. De la mà dels cubans Gente de Zona, va explorar aquesta via amb un èxit incommensurable que ha derivat en gairebé 600 milions de reproduccions a Spotify. Per la via que ell va explorar, tres anys després va arribar el Despacito. Realment, després de tot això, si ell fos un imitador del seu pare continuaria torturant-se amb tours mundials i discos que superessin tots els límits previs. Però, com deia al principi, la carrera del seu pare també l'ha marcat a l'hora de plegar. Per això ha decidit afluixar de jove, a temps de no convertir-se, per als seus fills, en el pare absent que ell va tenir.