La difícil tasca de ser primera dama (teocràtica)

BarcelonaEn el lamentable món dels hiperlideratges masculins, les acompanyants femenines tenen un trist paper decoratiu del qual només poden sobresortir dedicant tots els esforços a ser notícia per la seva indumentària. Tant és així que, en alguns casos, aquests esforços arriben a convertir-se en antinaturals i el protagonisme que haurien de tenir les esposes en qüestió per haver-se vestit molt bé l'acaben tenint per haver-se passat de frenada i haver-se convertit en una paròdia de si mateixes escollint disfresses en comptes de vestits, confonent la bellesa amb el drag o excedint-se amb les cirurgies estètiques.

D'aquests papers secundaris amb alta exposició mediàtica n'hem tingut justament un parell d'exemples aquesta setmana a Madrid, on la reina Letícia ha fet el corresponent rendez-vous a la xeica Jawaher bint Hamad bin Suhaim al-Thani, esposa de l'emir Tamim bin Hamad al-Thani, que ha vingut a Espanya a blanquejar la freqüent vulneració dels drets humans al seu país, cosa que aquí no ha despertat cap maldecap entre els mandataris de l'Estat ni entre els empresaris de l'Íbex, que l'han rebut com si el seu petit racó del golf Pèrsic fos una amable comuna hippy de pau i amor. Veure les dues consorts plegades les igualava de forma genèrica per la seva residual tasca pública, però al mateix temps marcava les grans diferències que hi ha entre elles, que parteixen de paradigmes molt diferents.

Mentre que Letícia és un càrrec finançat amb els diners públics d'una democràcia, Jawaher bint Hamad és l'esposa d'un líder teocràtic indecentment forrat de petrodòlars que no ha de donar cap explicació a ningú. Aquests dos punts de partida tan distants fan que indefectiblement les seves posades en escena també ho siguin. El fet de poder viure instal·lada en l'obscenitat moral i econòmica permet a l'esposa de l'emir de Qatar –la primera de les tres que té– vestir-se ostentosament, sense haver de fer cap mena d'equilibri. Perquè ella, a diferència de Letícia, no vol semblar del poble ras. Això va quedar claríssim en la primera jornada de les dues que va protagonitzar a Espanya, on va fer acte de presència a la rebuda amb honors militars que els van oferir vestida –per no dir sobrevestida– amb peces de grans cases de luxe i unes joies d'excepció que la reina espanyola no posseeix perquè les que té d'aquest calibre són de l'Estat. La mida dels diamants que duia als dits de les mans –a les dues– i la bossa Kelly d'Hermès aquí haurien aixecat una gran polseguera mediàtica pel seu valor desorbitat...

Vestida per impressionar

I és que tot i que els seus marits no han estat avalats per les urnes –i, per tant, elles tampoc–, la gran diferència entre l'una i l'altra és que una ha d'intentar convèncer i/o satisfer el poble mentre que l'altra no en té cap necessitat. És més: com que no l'hi té perquè el poder a ells els hi dona Déu i no s'han de justificar davant de ningú, pot ser que fins i tot tingui la idea de pensar que ha d'impressionar els seus súbdits per demostrar que ella no és del poble sinó tot el contrari. De fet, a jutjar pels seus diamants XL, sembla que així va ser. Per cert, com la reina consort espanyola, la visitant està graduada i podria haver fet un discurs d'administració d'empreses, que és el que va estudiar, o d'esport femení, cosa que també coneix perquè –presumptament– ha creat un torneig de futbol femení que porta el seu nom. Però va decidir impressionar només a base d'ostentació econòmica.

La impunitat va tornar a fer-se manifesta aquell dia a la nit quan, al mateix palau reial, els reis espanyols van obsequiar els monarques visitants amb un sopar de gala amb 130 invitats. La xeica qatariana va apostar per un look que de nou no demostrava ni mesura ni tampoc la intenció d'haver-la pretès en cap moment. Pedreria blanca i brillant col·locada com si fos una obra d'orfebreria a sobre d'un vestit negre amb una peça de pell raspallada se sumava a la brillantor de grans peces de joieria amb pedres precioses a dits, canell i orelles. De fet, la impunitat es veia fins i tot en el fet que res del que va portar posat en cap de les dues ocasions fes cap referència al país visitat, cosa que Letícia sí que va voler fer amb el vestit de la vetllada nocturna, de regust marcadament aràbic.

Objectiu no aconseguit

Aquestes visites d'estat serveixen als països petits per existir durant uns instants en la ment de moltes persones de regions llunyanes que no els ubiquen ni al mapa. Per aquest motiu, és molt important aprofitar el moment en què tothom et mira per tenir algun gest de gràcia que pugui fer que alguns et recordin i que, d'aquests, una petita part ho faci positivament. A pesar dels anuncis d'inversions milionàries a Espanya que ha fet l'emir en la seva visita, la gent que només mira fotos i no llegeix res –que és molta– dubto que s'hagi quedat amb la imatge agradable i actual que vol projectar aquest reialme desèrtic que ha d'organitzar el Mundial de futbol a finals d'aquest any. Això sí, a pesar de tots els seus dèficits, la monarquia espanyola per comparació sí que n'ha sortit victoriosa, perquè per analogia ha semblat millor del que és. És a dir, que el favor en comptes de fer-se'l a ells mateixos els l'han fet als monarques visitats.

Ser una primera dama és de per si complicat, però ser-ne una de teocràtica sembla encara pitjor. Tot i que d'entrada podria semblar fàcil perquè, com a molt, només t'has d'enfrontar a les guerres palatines, cal reconèixer el desafiament que suposa ser-ho fora de casa, en el món real. Sobretot perquè aconseguir alguna cosa reputacionalment potent –que no sigui per la simple via de signar xecs milionaris– passa exactament per semblar tot el que no ets.