Delia Fiallo, la cubana que escrivia telenovel·les veneçolanes a 35 pàgines per dia

BarcelonaJa saben vostès que en aquesta nostra tribuna dominical es venera la cultura pop sempre, sense excepció. Tant se val que sigui la senyora de Salou que va regalar a la seva filla “su primer luisvui” com la sacrosanta Cher, sempre hi ha paraules de reconeixement per a aquells que aconsegueixen captivar el mainstream, cosa que molts han estudiat com fer però que molt pocs finalment han aconseguit. Per això mateix els faig a aquests últims el meu homenatge perenne. Precisament, seguint aquesta línia editorial, em genuflexiono aquesta setmana per acomiadar l’escriptora i guionista cubana Delia Fiallo, autora de nombroses radionovel·les i telenovel·les de gran èxit a Amèrica Llatina i també a Espanya. La veterana escriptora va morir dimarts amb 96 anys a Coral Gables, la ciutat del comtat de Miami-Dade on residia. “Va morir en pau i envoltada dels seus éssers estimats”, va informar dimecres la cadena Televisa, citant un dels fills de l’artista, que hauria fet els 97 avui mateix.

Si molts es miren altius la cultura pop en general, més encara quan prové d’unes latituds que sovint s’acostumen a menystenir per les seves aportacions culturals, i més encara si a sobre afecta una esfera suposadament femenina. Aquesta aproximació és doblement erràtica, ja que el fet que sigui una creació pop ja és un gran mèrit, però que, a més a més, triomfi fora del context geogràfic per al qual va ser creat significa que és doblement universal. I això és el que va aconseguir Fiallo al llarg de la seva vida. Un gran èxit mundial al qual, a sobre, va arribar només amb una sabata i una espardenya. I si no s’ho creuen, pensin en aquest sol títol: Cristal.

Aquesta sèrie de només un any de durada –però 250 capítols!– va arrasar a tota Llatinoamèrica i també a Espanya. Tot i que Radio Caracas Televisión la va emetre entre el 1985 i el 1986, no va arribar a Espanya fins al 1990, quan TVE s'hi va atrevir. El seu èxit va ser tan brutal que el dia del seu darrer capítol se la van mirar 18 milions de persones. Fins i tot Informe Semanal li va dedicar un espai amb motiu d'aquest últim capítol. La seva complicada trama –no la puc reproduir perquè necessitaríem dues pàgines– va seduir masses amb l'ajut de tota una sèrie de motius adjacents que van des de la rivalitat de les dues dones protagonistes –la veterana Lupita Ferrer, que per primer cop no feia de jove de la pel·lícula, i la candidata a estrella Jeanette Rodríguez– fins al fet que parlava de coses fins llavors proscrites en els culebrons com l’homosexualitat –amb el personatge de Piero– o el càncer de mama. De fet, arran del seu èxit, les veneçolanes van acudir en massa a fer-se mamografies després del capítol en el qual la Inocencia es veia afectada per aquesta malaltia.

Fiallo, que competia amb ficcions en aquell moment de la talla pressupostària de Dynasty, va arrasar amb els seus textos infal·libles i històries dragonkhanianes que van ensenyar que les sèries bones de debò s’han de veure cada dia, que no et pots permetre el luxe de perdre’t ni un capítol. Ella i el seu llapis van poder contra monstres televisius enormes als quals batia només amb el seu talent. De fet, Jeanette Rodríguez recordava en una entrevista recent que tenien tan poc pressupost per rodar la ficció que sovint havia d’aparèixer en algunes escenes amb la seva pròpia roba perquè no hi havia diners per comprar la que havia de dur el seu personatge. I això que la ficció tenia el món de la moda com a rerefons.

Però la de la producció audiovisual no era la única precarietat de la ficció. L’autora d’aquell sainet volcànic i laberíntic escrivia els textos des de Miami, on s’havia exiliat el 1966 quan va sortir de Cuba amb la seva família. L’autora recordava que durant molts anys va haver d’escriure 35 pàgines diàries de la telenovel·la de torn i que quan acabava d’escriure havia de marxar corrent a l’aeroport per donar-li el text a algú que pugés a un avió rumb a Caracas perquè quan hi arribés el lliurés a algun membre de la producció de la sèrie. Diu que de vegades no hi era a temps, i que, com que sempre eren textos per a l’endemà, havia de cantar les 35 pàgines per telèfon. “Van ser molts anys lliurats a aquesta tasca, escrivint un capítol diari jo sola, amb la telenovel·la on air. No podia emmalaltir, no podia descansar, de vegades acabava una novel·la avui i n'arrencava una altra l’endemà”, va assenyalar en una de les seves darreres entrevistes.

Tots sabem que per crear productes mainstream no hi ha recepta, d’aquí que tingui tant mèrit fer-ho. Però Fiallo, que a banda de la mencionada Cristal va escriure també Lucecita, Leonela, Esmeralda i Kassandra –que també es va emetre a Espanya i que està considerada una de les cinc telenovel·les més influents de tots els temps–, sí que tenia més o menys clars els ingredients necessaris per triomfar. “Els sentiments mai passen de moda. Des del primer home de les cavernes fins a l’últim humà sobre la Terra, sempre existiran les ambicions, la gelosia, l’odi, l’amor... I aquest és el secret”, va dir ja fa temps. Tenia més raó que una santa.

Pocs saben que, a més, era doctora en filosofia i lletres i que el 1948 va deixar sense el premi Hernández Catá el mateix Cabrera Infante. Però tant hi fa, perquè el seu títol més important li va donar el poble per la seva aportació al gènere del melodrama rosa dels anys 70 i 80: “Mare de la telenovel·la llatinoamericana”. Si hagués estat pare, tothom l’hauria acomiadat a doble pàgina i amb una orquestra, però ser mare d’una cosa tan suposadament femenina com les telenovel·les la condemnava a marxar per la porta del darrere. Valgui aquesta humil aportació perquè això no hagi estat del tot així.