'Las chicas de oro', empatia 'vintage' en temps de foscor

BarcelonaLes set temporades de Las chicas de oro estaran a la disposició de tothom que tingui Disney+ a partir del 12 de gener. Aquesta notícia ha estat una de les poques bones de la setmana que per fi s'acaba, marcada per tota mena de desgràcies, especialment el suïcidi de Verónica Forqué, un fet que ens recorda que habitualment marxen abans els que més sensibilitat posen a la vida i no els que menys la fan servir, que són com una roca immune a tot. Quina contradicció més lamentable. Les notícies de Forqué i de Las chicas de oro semblen mons molt distants, però no és així, ja que unes circumstàncies com les de l'actriu van formar part d'aquella sitcom que la NBC va emetre quan Barcelona encara no tenia ni platja i jo no tenia ni DNI. Aquella sèrie va marcar una fita important en la indústria audiovisual per un càsting meravellós, per la indispensable ironia i, sobretot, perquè no es va tallar gens a l'hora d'abordar temes que encara avui resulten espinosos. La salut mental inclosa.

Al llarg dels 180 episodis que es van emetre de la sèrie als EUA entre el 1985 i el 1992, les quatre dones madures que convivien en un meravellós xalet de Miami Beach, a Florida, van posar davant les càmeres aquest bé tan preuat que es diu sororitat i que, com tot el que implica generositat i empatia, és un bé escàs en el món que vivim. Amb les seves còmiques discrepàncies de fons, posar-se l'una en el lloc de l'altra acaba sent la tònica, tard o d'hora. Però això no és tot en el que van aconseguir ser pioneres i trencadores. La Dorothy, la Blanche, la Rose i la Sophia van parlar davant de la seva audiència milionària de sortir de l'armari, del sexe segur, del matrimoni entre persones del mateix sexe, de l'edatisme, del sexisme, de l'assetjament sexual, de la mort digna, de l'Alzheimer, dels embarassos precoços, del plaer femení, de la immigració, de la corrupció política, de la donació d'òrgans, de la violència de gènere, dels drets dels animals, de la pobresa i d'un etcètera llarguíssim. Beatrice Arthur, Rue McClanahan, Betty White i Estelle Getty es van convertir en part de la família de les llars dels EUA –i després de mig món més– abordant amb rigor però amb humor tot un seguit de temes que encara no es poden abordar lliurement en qualsevol context sense córrer el risc que algú acabi perdent els papers i el sentit comú en algun punt de la discussió.

Però lluny d'aquella aproximació realista i planera a problemes socials que encara perduren, també va ser atrevida en moltes coses. Per exemple, amb el fitxatge de Bea Arthur, en què els productors van cedir davant l'equip creatiu després d'haver dit primer que no la volien perquè havia interpretat un personatge que avortava en una sèrie prèvia. El puritanisme movia muntanyes llavors als EUA, però la sèrie s'hi va atrevir. També estava farcida de perles que encara són recordades. Per exemple, quan la Sophia volia explicar alguna cosa de la seva vida sempre deia "Sicília, 1922". Algunes persones encara fan servir aquesta crossa quan algú es disposa a explicar alguna anècdota candidata a allargar-se. També és mític el petit poble de Saint Olaf, que el personatge de Betty White, la Rose, va fer famós al món sencer. I que tots recordem la cançó d'entrada no cal ni dir-ho.

Però la sèrie també té moltes intrahistòries que mostren que eren unes magnífiques actrius per als personatges que interpretaven. Per exemple, destaca el fet que l'actriu que interpretava la Sophia, la mare de la Dorothy a la ficció, a la vida real era un any més jove. El cas d'Estelle Getty, que donava vida a Sophia Petrillo, va ser molt admirat perquè abans havia aconseguit cap protagonisme com a actriu, tot i que no havia tirat mai la tovallola. Tenia 62 anys quan la van fitxar per a Las chicas de oro, i va aconseguir una transcendència que encara dura. Ella, com la resta, va guanyar un Emmy pel seu paper. La sèrie també té un Emmy, a més d'un Globus d'Or.

Friccions que no van ser determinants

Vist avui sembla estrany com una sèrie en què també hi havia friccions entre les protagonistes durés tants anys, cosa que cal admirar sobretot si tenim en compte que hi havia una intensitat de treball molt gran, ja que van fer 180 episodis en set anys, lluny dels 13 per temporada com passa actualment. Les principals guerres internes les van protagonitzar Bea Arthur i Betty White, que al gener farà 100 anys i que és l'única supervivent d'aquell meravellós repartiment. En una ocasió, després que Arthur hagués mort, el seu fill adoptiu va explicar que l'actriu sentia una certa pena per no haver aconseguit connectar tant amb el públic com White, que amb la seva pròpia personalitat i amb el carisma del seu personatge va triomfar per sobre de la resta. També White, en una entrevista concedida quan va publicar les seves memòries, va dir que a Arthur sempre li havia sabut greu que els guionistes fessin bromes amb el seu aspecte físic, cosa que no passava amb la resta.

Però els conflictes interns no van fer mai ombra a l'èxit de la sèrie, que tenia una audiència molt transversal. Fins i tot la reina mare d'Anglaterra n'era fanàtica; tant, que va demanar una actuació privada de les quatre en una visita d'elles a Londres. De fet, no es pot descartar que Windsor fos una versió royal de tot el que es veia a la sèrie, amb la reina mare, les seves dues filles i la princesa Anna com a protagonistes... Crec que recuperar la sèrie aquest gener potser servirà per mirar amb uns altres ulls la programació que estem consumint actualment. La comparació permetrà constatar que la televisió per al públic generalista –la sèrie s'emetia els dissabtes en prime time– de finals dels vuitanta tractava amb pau i naturalitat temes polèmics, mentre que ara resulta que la nova normalitat és portar fins a l'extrem persones davant les càmeres per convertir-ho tot pegat en un espectacle que ni sent ni pateix els danys col·laterals. Estarà molt bé recordar el significat d'empatia en aquests temps, ara que de sobte hem descobert que no existia.