‘Celebrities’ d’avui i de sempre
Moltes vegades es parla de les celebrities despectivament. Amb un menyspreu cruel que les intenta deixar a l’alçada del betum per no destacar en cap disciplina artística concreta. És una cosa que sempre m’ha fet gràcia –per no dir pena...–, ja que molts dels que les critiquen no tenen tampoc ni idea de cap disciplina artística, cosa que per tant els deixaria a ells igual de malament. A més, quan ataquen solen dir allò tan agressiu –normalment dirigit a dones...– d’“aquesta no sap cantar ni ballar ni actuar, ni res!” i jo sempre penso que per a què n’hauria de saber si l’ésser que pronuncia aquestes paraules no és capaç de distingir la polka del reggaeton...
No servir per a cap disciplina artística concreta ni per a cap feina de les que porten associades fama –presentar programes, per exemple– no és cap delicte greu ni hauria de ser motiu de vergonya. Més que res, perquè quan algú es fa famós sense tenir cap virtut especial no és perquè ell ho hagi decidit, sinó perquè ho ha decidit la gent, que se sent atreta a la seva figura. Perquè sí, estimats lectors, ningú dura al candelabro –com va dir Sofía Mazagatos– gaire temps si a la gent no li genera interès. No hi ha realities, ni muntatges eroticofestius que puguin sostenir en el llarg termini la fama de ningú. Igual com tampoc promocionar posts a Instagram convertirà en famosos els senyors i senyores que els paguen, que cauran en l’oblit en el moment en què deixin de pagar els anuncis dels seus posts.
Dic tot això amb Zsa Zsa Gabor (02) a la ment. Aquesta senyora, coneguda com “la primera celebritat” de la història, va morir fa cinc anys però la seva fama i implantació mental en el mainstream era tal que cinc anys després de morir segueix sent notícia. I ho segueix sent, sobretot, perquè mai va deixar de ser-ho. Perquè el seu nom sempre feia que la gent es parés i es fixés en la revista o en el programa que la mencionava.
Gabor, que ara mateix tindria 104 anys, ha estat notícia perquè cinc anys després de morir ha rebut per fi sepultura definitiva a la seva ciutat natal, Budapest, d’on va marxar “cametes ajudeu-me” el 1939, després d’haver espremut la fama que li havia donat el títol de Miss Hongria, que va guanyar el 1936. Tres anys després de ser només famosa al seu país –malauradament governat actualment per l’homòfob Viktor Orbán– no s’ho va pensar ni cinc minuts per seguir el seu camí a Hollywood, on va trobar refugi dels nazis que trepitjaven els talons a la seva família, que era d’origen jueu.
Seguint els passos de la seva germana gran, Eva, va aconseguir conrear ràpidament una gran fama no només com a actriu –menester al qual no es va dedicar in eternum– sinó també per la seva bellesa i per tot allò relacionat amb els seus matrimonis, els seus divorcis i altres escàndols que fins i tot van incloure un arrest policial. Concretament, per bufetejar un agent de la policia.
La seva vida va ser seguida de prop durant anys i panys per la premsa rosa a tot el món i va inspirar fins a grups de música pop, com Erasure, que el 1988 va publicar la seva cançó Like Zsa Zsa Gabor. Tot i que va participar en 29 pel·lícules del Hollywood daurat, el personatge que millor se li donava era fer d’ella mateixa, i la gent ho valorava. Tant era així que el seu currículum interpretatiu es va veure superat per haver-se casat amb l’oscaritzat George Sanders ; amb el multimilionari empresari Conrad Hilton ; o amb el mexicà Felipe de Alba, amb qui va estar casada tan sols un dia. En total van ser nou, els seus marits.
De debò que després de saber tot això encara no creuen que meresqués ser famosa? Jo, sí! De sobra! Però per a mi, el que la fa mereixedora de ser notícia després de 104 anys d’haver nascut i de cinc d’haver mort és la frase –lapidària, com tantes que deia ella...– que va dedicar als seus ex: “Mai he odiat un home prou com per tornar-li les seves joies”. Això val més per ser una celebrity que no pas el Globus d’Or que li van donar el 1958 o l’estrella que té al Passeig de la Fama. Descansi en pau!
Les successores
Avui en dia li segueixen els passos moltes altres figures que, gràcies a les xarxes, poden ser Zsa Zsa Gabor sense ni la necessitat d’haver de fer pel·lícules per aconseguir una fama inicial que es pugui multiplicar amb els anys. Un cas estel·lar és el de Bella Hadid (01), que aquesta setmana ha estat a totes les revistes d’Europa i del món només per anar al Festival de Canes. És actriu? No! Ha estat això un obstacle perquè no aconsegueixi els flaixos? En absolut! El secret? No se sap, però realment té un encant enigmàtic que captiva i un atreviment amb la moda que li permet posar-se looks impossibles que llueix amb la serenor de qui es posa una camisa blanca.
Això és el que ha tornat a fer a Canes, on ha acudit amb un Schiaparelli d’infart i un collar en forma de pulmons que ja és història de la moda. Aquesta jove de 24 anys que anava per a amazona olímpica i que la malaltia de Lymme va expulsar cruelment de la competició, s’ha reconfirmat aquesta setmana com a icona global. Al principi a les revistes només era la filla petita de la model retirada Yolanda Hadid, després només la germana petita de la rossa i viral Gigi Hadid. El 2014 només era una model amb pocs números per tenir una gran carrera. Avui en dia, ella ha superat tot això de llarg.
Actualment, atresora contractes milionaris amb totes les grans marques de la moda i segresta el xou al 100% dels llocs on apareix. Té un patrimoni de més de 23 milions de dòlars i 44 milions de seguidors a Instagram. És això un mèrit? En tinc dubtes. Un do? No en tinc cap dubte. Se la pot criticar per tenir-lo? No, perquè només demostra enveja. L’únic que es pot criticar és que no faci servir aquest do per a causes nobles més enllà de guanyar-se la vida. Però per això, ja tenim Twitter.