La bellesa immortal d’Ali MacGraw

Encara és aviat per saber fins a quin punt la dissenyadora Virginie Viard, mà dreta durant 30 anys del desaparegut Karl Lagerfeld, estarà a l’altura del creador alemany, que indirectament la va posar al testament per deixar-li en herència el càrrec que el va fer tan cèlebre: el de director creatiu de Chanel. De moment ja s’ha pogut veure la seva primera col·lecció sense el Kàiser al costat, i els experts diuen que no fa seguidisme i que ja s’intueix un cert nou aire.

El seu debut ha sigut la desfilada parisenca en què la mítica firma del perfum Nº5 presentava la col·lecció Creuer 2019/2020, que va tenir lloc ni més ni menys que al Grand Palais, l’escenari que Lagerfeld sempre escollia per a les grans cites de la maison. Allà, un centenar de models van lluir les creacions de Viard, més pesades -no llegiu pesades com a defecte!- que les que acostuma a presentar el dissenyador. Alguns, diuen les cròniques, es van afanyar a anticipar ja a les primeres sortides que Viard homenatjarà més la fundadora Coco que no pas el difunt Lagerfeld.

Entre teixits de cotó encerat, jaquetes de chiffon i vestits asimètrics de seda amb estampats que reproduïen paisatges campestres, destacava la presència de top models com ara Claudia Schiffer o Naomi Campbell. Però per sobre de totes brillava Ali MacGraw (01), una actriu que als 80 anys captiva igual que el primer dia. Que no ha perdut la màgia dels ulls fosquíssims que vam descobrir a Love story. I és que, com deia Lola Flores, “ el brillo de los ojos no se opera ”.

MacGraw va començar com a model precisament sent la cara del mític perfum Chanel Nº5, cosa que li va servir com a trampolí per entrar a Hollywood. Això sí, no hi arribava ni verge ni innocent, ja que en el seu assalt al món professional li havia fet fins i tot d’assistenta a la temuda -i mai oblidada en el sector fashion - Diana Vreeland quan estava a Harper’s Bazaar. Era el 1960. El principi de tot plegat per a la vida d’aquesta dona que amb la seva presència a la desfilada de Chanel demostrava que és una icona incombustible.

La marca l’ha fitxat acabada d’estrenar la vuitantena com a ambaixadora del seu rellotge J12, un altre clàssic indestructible. Robust però delicat. Sembla que tenen molt a veure, si et poses a comparar-los.

Però el rellotge no ha passat per les mateixes penúries que MacGraw, que per la serenitat que aparenta sembla que no se li hagin desalineat mai els xacres però que, en realitat, les ha passat magres. Filla d’un matrimoni bohemi que la va criar en una reserva natural a prop de Nova York, passaven gairebé sense res acollits per un matrimoni gran de qui no eren ni família. Va passar el temps i, conscient d’aquella fragilitat, va decidir formar-se per acabar buscant-se la seva pròpia estabilitat.

Al principi se’n sortia professionalment, però no sentimentalment. El seu primer marit va ser un estudiant de Harvard amb qui es va casar el 1961. La relació va durar només un any, i la solteria posterior, deu. Després de rodar Love story -per la qual va rebre un Globus d’Or- es va casar amb un productor de la Paramount que havia conegut al rodatge. Amb ell va tenir el seu únic fill, Josh. La relació, no gaire més duradora que l’anterior, s’acabaria quan aquest executiu produiria La fugida amb ella i Steve McQueen com a protagonistes. La química va ser tan forta que MacGraw va abandonar l’executiu i es va casar amb el sex symbol, i allò va ser com signar la seva defunció professional i també un notable declivi personal.

Dependències i addiccions

Tal com ella ha explicat en diverses ocasions -incloent-hi un documental sobre el difunt actor-, ell era gelós i controlador, a banda de tenir mals costums i un temperament difícil de gestionar, tant per a ell com per als que l’envoltaven. “Era tremendament insegur i perillós [...] Quan era bo era molt bo, però quan era dolent era horrible”, ha arribat a confessar sobre el que va ser el seu home durant cinc anys, entre el 1973 i el 1978. MacGraw va deixar de treballar per satisfer-lo a ell, que mentrestant aprofitava l’ocasió per cultivar tota mena d’idil·lis extramaritals. La tornada posterior a Hollywood ja no la va col·locar on havia estat, i això li va passar factura a nivell personal.

Després d’intentar-ho sola, a mitjans dels anys vuitanta va haver d’ingressar en un centre de desintoxicació perquè s’havia convertit en una alcohòlica que confessava als especialistes que la tractaven que també era “dependent dels homes”. Per si això no fos prou, una vegada se n’havia sortit, un incendi va arrasar-li la casa de Malibú, l’únic que havia pogut salvar de tants altres incendis vitals. Potser obligada per la necessitat i amb un Hollywood que ja no l’estimava, seduït per belleses efímeres de la factoria del bisturí, va debutar al teatre gairebé a la setantena.

Definitivament, el seu cas demostra que la indústria del show business que et fa pujar al cim i t’hi abandona és prou cínica per venir-te a buscar amb el xec a la mà quan veu que no ha pogut amb tu. Però, per sobre de tot això, el moment actual de MacGraw deixa clar que la bellesa que realment sedueix no és la que es compra, per més que cada dia tres milions d’anuncis ens vulguin convèncer del contrari. La serenitat que dona equivocar-se i sortir-se’n un mateix no és injectable.