El baró Thyssen, un famós com els d’abans

BarcelonaAquest dijous dos titulars de la premsa rosa em feien adonar que el sector ja no pot caure més baix. Un titular era “Claudia sotmet Raúl, de La isla de las tentaciones, a un dràstic canvi de look”, una frase que en principi havia de servir com a reclam per llegir aquesta notícia sobre un noi que ha estat pentinat per la seva xicota, però que en el meu cas només va servir per fer-me tancar l’ordinador i anar a posar la verdura al foc. L’altre titular va ser encara pitjor: “Isaac es mofa de Diego perquè té menys visualitzacions de la seva cançó tot i haver-la publicat alhora”. El text era un relat sobre dos homes –que es veu que són tan famosos que no tenen la necessitat de ser presentats ni amb cognom ni amb el programa d’on han sortit– que eren notícia per mantenir comportaments heterobàsics entre ells.

Per a més inri, aquest desastre a què ens ha portat la mercantilització del sector de la fama per part d’algunes cadenes de televisió coincidia aquesta setmana amb el centenari del naixement del baró Hans Heinrich von Thyssen-Bornemisza, un nom que segurament cap dels protagonistes d’aquestes notícies podrà recordar mai sencer. Aquest senyor, que dimarts hauria fet 100 anys, va ser famós a Espanya durant dècades. Sobretot durant les dues últimes de la seva vida, en què va ser nòvio i marit de María del Carmen Rosario Cervera Fernández de la Guerra, AKA Carmen Cervera, AKA Tita.

Com que era un famós de debò, les coses que feia, els viatges que feia, els restaurants on menjava, la roba que es posava, els seus costums –els bons i els dolents–, els seus amics, els seus coneguts i els seus quatre matrimonis previs a Tita –amb Teresa de Lippe, Fiona Campbell-Walter, Nina Dyer i Denise Shorto– eren almenys interessants, ni que fos per pintorescos. També la seva pintoresca relació amb Europa. Sí, amb tot Europa. Perquè el baró Thyssen va néixer a Holanda, va tenir ciutadania suïssa, un títol nobiliari hongarès, residència legal a Mònaco i segona residència al Regne Unit. Tot això abans de residir a Espanya, on va morir el 2002 a Sant Feliu de Guíxols.

També les seves peripècies vitals podien resultar interessants per singulars, ja que amb només 23 anys li va tocar agafar el timó d’un imperi industrial en hores baixes arran de la Segona Guerra Mundial que va aconseguir reflotar i que va convertir en una font d’ingressos que destinaria a crear una de les col·leccions d’art més importants del món. Una pinacoteca privada que en part va heretar del seu avi i del seu pare –que va reunificar després d'una herència que l'havia dispersat– i que va portar a un nivell superior gràcies al seu olfacte i perseverança. I gràcies a la seva aposta decidida per l’art modern i contemporani.

Aquesta setmana Juan Ángel López-Manzanares, comissari de l’exposició del centenari del baró i conservador del museu madrileny que porta el seu cognom, explicava que, en el terreny de l’art, va desenvolupar de manera autodidacta un gran talent. Posava com a exemple les dues vistes de Venècia de Canaletto que s’exposen al museu. Recordava que les va comprar sense que estiguessin atribuïdes al cèlebre pintor venecià perquè va saber veure que eren bones. Boníssimes, diria jo...

Perseguint quadres durant anys

López-Manzanares també recordava la seva dedicació a completar la col·lecció heretada perseguint obres durant anys fins que aconseguia comprar-les. Això diu que és el que va fer amb el quadre La Verge de l'arbre sec, de Petrus Christus, que li havia promès en herència la seva tieta Amelie però que al final no l'hi va deixar perquè la va vendre en vida al canceller alemany Konrad Adenauer. Diu que quan el polític se la va voler vendre ell era el primer de la fila per comprar-lo, tot i els anys que havien passat del desengany amb la tieta.

Amb tot, el baró va acumular una col·lecció gegant formada per artistes també gegants: Rembrandt, Caravaggio, Dürer, Van Gogh, Degas, Picasso o Hopper, entre molts altres. Una acumulació tal que països i fundacions artístiques de primera línia global van intentar fer seva, però que va decidir deixar a Espanya gràcies a la mà de la seva dona i també a l'oferiment de Felipe González d'un palau –el de Villahermosa, davant del Prado– per exposar-la.

En conjunt, una trajectòria que el va fer molt famós a l’Espanya de la seva època, en què els famosos eren famosos perquè tenien algun talent, algun ofici, perquè eren especials en algun àmbit, per haver aconseguit alguna cosa particular. De fet, les comparacions resulten odioses i, vist en perspectiva, resulta esfereïdor que les pàgines que abans ocupaven personatges com ell o artistes com la Jurado o, fins i tot, lladres com el Dioni, les ocupin ara personatges que l’únic que han aconseguit és superar el càsting de l’heteronormativitat estètica i conductual per fer davant les càmeres el mateix que l’any previ van fer uns nois i noies clònics a ells i elles. No és que jo combregui amb el mainstream llegat de lladres, aristòcrates i folklòriques, però vist així és innegable que el paper cuixé ha perdut molt.