Bárbara, el rei i la desaparició de la llei
Aquesta setmana s'ha parlat amb tota mena de detalls sobre les fotos del rei emèrit amb Bárbara Rey, però de les implicacions que tot allò pogués tenir per a l'Estat pocs se n'han recordat
BarcelonaLa crònica rosa d'aquesta setmana ha estat absolutament retro. Els temes que més han triomfat han vingut a demostrar la meva teoria que Espanya és incapaç de generar icones pop interessants des de fa anys i que estem abocats a viure del record. O més ben dit: a viure de veure com es va podrint el record. Un record que, tot sigui dit, ja no feia gaire bona fila d'entrada.
A banda de la decisió de Julián Muñoz de morir matant amb una entrevista pòstuma emesa dimecres per Telecinco amb la qual va voler deixar empantanegada Isabel Pantoja –en venjança perquè ella el va deixar tirat quan se li va acabar l'alcaldia...–, el tema gros han estat les fotos que han posat de nou d'actualitat l'artista Bárbara Rey i el rei emèrit. Publicades per un mitjà holandès, les fotografies mostren Rey i Joan Carles de Borbó en actitud afectuosa a la casa d'ella de La Moraleja, a Madrid, el 1994. Unes fotos que, per cert, alguns tertulians aplaudien que s'hagin pogut publicar sense problemes gràcies a la gran implantació de la llibertat d'informació a Espanya. No sé si hi han caigut, en què el mitjà és holandès, perquè, potser, a Espanya cap mitjà es va atrevir a publicar-les...
Les imatges, que tot Espanya sabia que existien des de feia anys però que pocs havien vist, han generat un debat a totes les televisions en què tot el que s'ha dit és mentida. I és mentida no per voluntat, sinó perquè és impossible que sigui veritat. Els protagonistes de la notícia tenen i han tingut sempre motius de sobres per mentir i, per tant, cap dels comentaristes que s'han llançat a opinar parteix de fonts creïbles, ja que els protagonistes ni ara ni mai han tingut cap al·licient per dir la veritat completa, que és la veritat stricto sensu. Com que les dues parts sempre han tingut interessos econòmics i polítics per destapar o ocultar el seu afer, mai cap de les dues parts ha pogut ser sincera amb relació a la gènesi d'aquestes imatges ni tampoc a cap altra cosa relativa a la relació entre el monarca resident a Abu Dhabi i la vedet de Totana.
Afecte fingit?
El que sí que és cert, i ningú ho ha dit, és que aquestes imatges en què Rey surt somrient i afectuosa amb el monarca demostren que ella és una gran actriu, un mèrit que mai se li ha reconegut a pesar d'haver fet molt de cinema. Realment, si tu et fas fer aquestes fotos per protegir-te perquè et sents amenaçat –com havia explicat ella en alguna ocasió–, la teva comunicació no verbal no és la que en aquestes imatges apareix. A més, en alguna ocasió en què Rey va parlar sobre la seva relació amb el monarca, va dir que la va acceptar perquè "tenia por de dir que no" a algú amb aquell rang. Tot i això, a les imatges s'intueix una dona satisfeta amb el que allí està passant. Realment, allò va ser una actuació magistral, si ens creiem el context advers que Rey sempre ha explicat. El que fa pena de debò és que dones que s'han hagut de trobar amb situacions en què no van poder dir que no i no es van poder defensar ni acumular proves deuen sentir bastanta indignació en escoltar aquests argumentaris tan forçats...
Aquest panorama eroticoinformatiu ha coincidit amb el fet que el rei emèrit havia anunciat dos dies abans que estava escrivint les seves memòries. Una biografia tutelada escrita per una periodista francesa a través de la qual Joan Carles diu que vol recuperar el relat, cosa que sempre havia fet gràcies al poder de la Zarzuela amb la premsa durant els seus 40 anys de regnat i que va perdre en abdicar. "Tinc la sensació que m'han robat la meva història", diuen a la revista Point de Vue que ha dit el monarca per justificar aquesta obra de 500 pàgines.
Molts espanyols que han llegit aquesta frase han degut pensar que també tenen la sensació que els han robat. Però molt més que la història. En qualsevol cas, per més bé que escrigui Laurence Debray i per més que afili els arguments l'ex cap d'estat espanyol, resulta difícil imaginar que algú es pugui creure les paraules d'un home que ha mentit al poble amb la seva vida familiar, a l'Església amb el seu matrimoni religiós o al fisc amb les seves declaracions, per posar només alguns exemples... Serà divertit –o trist– poder veure per escrit com intenta sortir-se'n de tots els escàndols que l'han afectat al llarg de la seva vida. Potser ens acabarem veient obligats a qualificar el llibre de desmemòries...
Batalla de (des)memòries?
Coincidint amb l'anunci del rei, Bárbara Rey també ha fet saber que té previst publicar unes memòries que ja tindria escrites, tal com explicaven dijous al vespre al programa Tardear. Tanmateix, diu que ho farà quan ella voldrà. Sincerament, en sentir-ho, vaig pensar que potser l'exdona d'Ángel Cristo el que vol és marcar-se un Julián Muñoz amb un llibre pòstum. O pitjor encara: vol esperar que l'altra part ja no hi sigui per dir-hi la seva... Per més o menys raó que tingui, esperar-se que l'altre no es pugui defensar seria greu. Seria com esperar a tenir carta blanca per guanyar la guerra del relat dient-hi l'última paraula. Una estratègia trista.
En qualsevol cas, el més trist de tot és que per més que l'un i l'altra callin per davant i filtrin pel darrere, els més perjudicats som els que sembla que pagàvem aquella festa, perquè als protagonistes no els ha afectat cap llei, ni ara ni abans ni previsiblement en el futur... D'aquella festa, de la qual n'anem coneixent cada cop més detalls amb 30 anys de retard, cada detall nou que en sabem fa menys goig que l'anterior: que si es van fer servir per fer xantatge a l'Estat, que si es va cedir al xantatge amb diners públics, que si els que van intercedir per solucionar-ho van ser agents de la intel·ligència pagats per tots... Ara que hem constatat que les fotos existien resulta més creïble tota la resta de la història. Malgrat això, no tenim constància que cap institució estigui indagant sobre si alguna cosa de tot allò va ser realment certa o sobre si hauria de tenir conseqüències... Però d'això, que és el que més ens afecta a tots, és del que menys es parlarà. La nostra llibertat de premsa tan consolidada servirà als mitjans més majoritaris per parlar molt més de les trames secundàries. Que si Bárbara Rey està barallada amb el fill que és qui ho filtra i ho ven tot, que si ho fa perquè està arruïnada i necessita diners, i per això ha generat aquest xou... Acabarem centrats en les circumstàncies i oblidant el fons i sempre serà més dolenta ella que ell. 30 anys després, tot ha canviat molt i tot segueix molt igual, no trobeu?