El ball de les debutants, l''after hours' del classisme

BarcelonaEls humans som molt obstinats amb els nostres errors. Ens mirem amb molta atenció Instagram per aprendre a odiar els nostres cossos, utilitzem les poques forces que ens queden a les 11 de la nit per barallar-nos amb robots a X, acabem amplificant les fake news quan el que volíem era combatre-les, ens comprem roba feta a l'altra punta del món per anar a passar un cap de setmana sostenible a la muntanya, fem tuits contra el capitalisme des de mòbils de 1.300 euros... i així sempre. No podem parar de tenir costums que ens van a la contra.

Un dels moments àlgids de la falta de sentit comú de la nostra espècie arriba a finals de novembre, quan a París se celebra el ball de les debutants. Aquest esdeveniment és una mena de Port Aventura del classisme, creat artificialment per a les persones que adoren que els refreguin per la cara aquest defecte de la raça humana. Concretament, està pensat perquè el gaudeixin especialment les persones que somien en formar part de la classe social privilegiada per així poder passar de ser les víctimes del classisme que mai podran accedir al ball, a les executores que mai voldrien que hi entrés ningú que no fos de la seva classe. Cada any es constata que aquest target, que a priori podria semblar reduït, és quantitativament més gran del que es podria pensar, a jutjar per l'allau de notícies que n'escriuen els mitjans i com de ben posicionades acaben en els rànquings de les webs.

Però en què consisteix? La festa, celebrada actualment a l'hotel Shangri-La de París, congrega al voltant d'una vintena de noies d'entre 16 i 20 anys provinents de tot el món que celebren la seva entrada a l'edat adulta acompanyades dels seus pares, amb un sopar i un ball posterior que s'inicia amb un vals. El denominador comú entre totes aquestes joves és haver nascut en famílies privilegiades o, el que és el mateix, no tenir cap mèrit propi en relació amb el seu prestigi social, ja que quan van néixer ja eren riques, poderoses i conegudes. L'esdeveniment, que és una festa restringida organitzada per una empresa privada, té com a clau de negoci aprofitar el defecte tòxic que tenen moltes persones de classe obrera de consumir material que va en contra dels seus interessos, perquè aquesta festa és la mort de la meritocràcia, l'únic element que els podria permetre pujar al que queda de l'ascensor social.

Esdeveniment global

Cada any des del 1994, la relacions públiques parisenca Ophélie Renouard organitza aquest esdeveniment en algun hotel de la capital francesa. El que més temps va ostentar aquest mèrit va ser el Crillon. De fet, aleshores es deia Ball Crillon i s'entenia com la versió actualitzada del tradicional ball de debutants, que va tenir lloc per primera vegada a l'Orangerie del Palau de Versalles el 1954. Des que Renouard en va agafar les regnes, aquest aparador del privilegi immerescut no ha deixat d'agafar més i més força. Si bé al principi només tenia tirada entre l'aristocràcia francesa, a poc a poc va anar fent gràcia –o FOMO...– a les cases nobiliàries europees. Veien aquest esdeveniment com una última possibilitat de continuar acostant la seva descendència a famílies de, com a mínim, el seu mateix estatus, i, bàsicament, evitar així que a la llarga la nena se'ls casés amb el fill del xòfer.

Això va continuar així durant anys fins que Renouard, l'any 2000, va fitxar com a debutant Lauren Bush, una neboda de George W. Bush. Bush, que era el que aleshores s'anomenava una it girl, va fer que l'esdeveniment rebés una atenció mediàtica massiva als EUA, on qualsevol cosa que faci olor d'història i d'old money es converteix automàticament en el seu fetitxe. La nebodíssima va deixar més que clar que les princeses destronades europees funcionen millor quan se les mescla amb les filles dels reis i reines –també sense corona– dels EUA en general i de Hollywood en particular. Tant és així que l'esdeveniment ha comptat des d'aleshores amb Lily Collins, filla de Phil Collins; les filles bessones de Julio Iglesias; Corinne, filla de l'actor Jamie Foxx; Tallullah Willis, filla de Bruce Willis; Sophia Rose Stallone, filla de Sylvester Stallone... o enguany amb Lucia Ponti, neta de Sophia Loren, i Apple Martin, filla de Chris Martin i Gwyneth Paltrow.

Un 'mix' explosiu

Totes aquestes joves s'han trobat allà amb tota mena de princeses alemanyes i franceses sense càrrec oficial, i amb comtesses i duquesses de cognoms infinits que les nord-americanes no recordaran mai més. Això és perquè, per a aquestes hereves d'aristòcrates, París és només un decorat, i no hi ha cap dubte que tornaran corrent a Los Angeles o als Hamptons per criticar la decrepitud d'aquest suposat glamur europeu. El més trist de tot és que les americanes també són un ganxo per als interessos egòlatres de les insignificants debutants europees, asiàtiques o sud-americanes, ja que atreuen una atenció mediàtica que per elles mateixes no tindrien. El conjunt, però, resulta interessant per als mitjans, que cada any expliquen impúdicament que això és la versió "moderna" [sic] dels antics balls de debutants, en què les joves de l'alta societat es vestien per primer cop de llarg, i que la tria de les dones que es conviden no té res a veure amb els seus orígens socioeconòmics.

A propòsit d'això segon, els temes econòmics, l'organitzadora va declarar a la revista Paris Match, el 2009, que el patrimoni dels pares "mai ha estat un criteri de selecció" per triar les joves. Jo crec que aquell dia es devia esquerdar algun mirall de la Galeria dels Miralls de Versalles per l'onada expansiva de les rialles que va provocar a tot França aquell acudit de mal gust. Per ser que no és un criteri, resulta curiós com mai s'hi ha convidat cap noia que hagi anat en metro des de la banlieue fins al seizième arrondissement de París, on té lloc el xou. El que passa és que per vergonya classista, l'organització alguns cops inclou joves de famílies treballadores que són absolutament brillants per no ser acusats del que en realitat són. Com a molt, sol ser una de les 20 que hi van cada any. Ho fan per evitar les crítiques més òbvies, però cauen en un error encara pitjor, ja que el missatge que transmeten és que, per ser acceptat, si ets de classe obrera has de ser absolutament brillant, si vols sopar amb ells. Això queda demostrat pels perfils de les noies joves de la quota pobra que han convidat al llarg dels anys. Per exemple, Lauren Marbe, filla d'un taxista del Regne Unit amb un coeficient intel·lectual que superava el d'Einstein, o Olivia Hallisey, que a una fira de ciències organitzada per Google va inventar una prova per detectar el virus de l'Ebola. Pobres noies; no sé de què devien parlar amb la resta...

Una rebesneta de Franco

Per cert, aquesta festa també és classista internament. Però, esclar, com que totes han crescut naturalitzant el classisme no els sembla malament i mai ningú no s'ha queixat. Algunes noies obren el ball mentre la resta miren. Les elegides són les més estimades pels mitjans a parer de la líder organitzadora. I enguany ha triat per a l'ocasió la rebesneta de Franco, Eugènia de Borbó Vargas —neta de Carmen Martínez-Bordiú—, l'única a la qual han permès portar tiara, perquè era l'única amb rang de princesa, ja que el seu pare —Lluís Alfons de Borbó— és l'etern pretendent a l'inexistent tron francès. M'imagino a Apple Martin esbudellant la rancietat dels ducs d'Anjou amb els treballadors de Goop, la web amb la qual la seva mare ven espelmes amb olor de la seva vagina a tot el món...

Finalment, també cal mencionar que aquesta orgia de la destrucció dels valors democràtics i de la salut mental també és masclista. Cadascuna d'aquestes joves promeses del no-res és acompanyada a la festa per un jove de més o menys la seva edat anomenat cavalier que, si no se'l proveeix ella mateixa, li busquen. Els que proporciona l'organització solen ser joves rossos amb uns cognoms llarguíssims capaços de provocar suïcidis entre els funcionaris del registre civil, que, d'uns anys ençà, són de la mateixa altura que elles a petició d'Anna Wintour, que de manera molt instintiva sempre pensa en els problemes més greus que afecten la nostra civilització. Per cert, la festa sempre té una causa benèfica. Com negar-se a posar-se un vestit d'alta costura i joieria de luxe perquè un nen del sud-est asiàtic tingui una llibreta i un llapis extra aquest curs?