Antoni Vidal Ferrando: “Amb els amics sempre pots ser sincer”

BarcelonaEl poeta Antoni Vidal Ferrando i el seu amic Miquel Vanrell es van conèixer mentre feien cua per triar una plaça de mestre a les Illes Balears, després d’haver guanyat les oposicions. Mentre esperaven, Miquel Vanrell se li va acostar i li va demanar que, sisplau, no triés l’opció de Menorca perquè aleshores ell potser es quedaria sense plaça i a Menorca hi tenia la xicota. “Però l’altra opció era Eivissa, i jo no hi volia anar pas, a Eivissa, així que vaig triar Menorca”, rememora Vidal Ferrando. “No vaig ser generós, i aleshores jo encara no ho sabia, però havia topat amb la persona més generosa que he conegut mai”.

Per fortuna, Vidal Ferrando i Vanrell es van quedar les dues úniques places disponibles a Menorca i, el setembre del 1964, van compartir cabina durant la travessia entre Palma i Maó, l’un destinat a Sa Graduada, l’altre a la vella escola del carrer de Sant Joan. “Allà va començar una amistat indescriptible, dels millors regals que la vida m’ha donat. El Miquel i jo érem ànimes bessones”, assegura l’escriptor. “Arribà un punt que, just de mirar-nos, ens endevinàvem el pensament. Encara em sembla que veig aquells ulls seus que li reien després de fer una bona jugada d’escacs”, diu.

Al seu amic Vanrell, assegura, només li va conèixer una debilitat, i era més aviat divertida: “Li agradava parèixer jove”. “A mi me contava tots els secrets, però mai em va dir quants anys tenia”, riu l’escriptor. De fet, Vidal Ferrando es va jubilar als 60 anys, i Vanrell encara treballava. “Fèiem la broma que ell encara no s’havia jubilat perquè no sabia quants anys tenia”.

Quan pensa en ell, Vidal Ferrando recorda sobretot el seu sentit de l’humor. Als estius, Vanrell agafava el cotxe i se n’anava a voltar per Europa amb la seva dona. “M’enviava postals amb unes adreces inversemblants: « un poeta de Santanyí que lleva gafas », hi escrivia, però curiosament sempre m’arribaven”.

L’amistat que tots dos van compartir, diu el poeta, “és un tresor immens”. “De vegades a la vida has de representar papers, no sempre pots ser sincer, però amb un amic sí que ho pots ser, i el Miquel i jo ho vam ser”. Quan va morir, el 2005, Vidal Ferrando li va dedicar un poema, que acaba així: “Potser, a hores d’ara, dins alguna taverna / la mort balla boleros en va amb els nostres somnis. / Hem estimat una illa inexistent, estones / i confins que ja són com ànimes en pena”.

“La veritat és que tota la vida d’en Miquel va ser un poema d’amor”, diu l’escriptor. Un poema “als seus, als amics, a la natura, a la intel·ligència, a la justícia, i a la llibertat”.