Adeu a l'era dels famosos divertits

BarcelonaLes males notícies no arriben mai soles. Aquesta setmana ens han deixat per sorpresa dues persones que eren dues icones de la premsa rosa. Dos homes que ho havien estat tot per a una època de la crònica social espanyola i que, fruit d'aquella popularitat pretèrita, no havien desaparegut mai més de les nostres revistes. Amb la seva mort, Jimmy Giménez-Arnau (als 81 anys) i Luis Ortiz (als 74) ens han recordat aquests dies d'on veníem i on estem actualment en matèria de crònica rosa. Si el que havíem tingut primer eren cadellets consentits del franquisme vivint l'eterna primavera d'uns anys 80 que per a ells mai van acabar, el que tenim ara és encara pitjor: fracassos escolars sense res d'especial amb un ego desbordat propulsat per realities i xarxes socials que premien el personatge més estrident per sobre del més interessant i el més normatiu per sobre del més real. Però avui no toca lamentar-se per la nostra misèria de cada dia sinó celebrar els surrealistes personatges que ens oferia la televisió quan encara era catòdica i les revistes quan eren el lloc on aparèixer per tenir prestigi social.

En la categoria dels privilegiats vivint la dolce vita impúdicament, Giménez-Arnau va ocupar un lloc molt destacat. Nascut amb la fortuna de ser fill d'un diplomàtic del franquisme, Giménez-Arnau va arribar al món mentre els seus pares navegaven amb un transatlàntic per aigües del Brasil. Si això ja feia presagiar que tindria la nevera plena de per vida, el seu privilegi es va multiplicar quan l'any 1977 es va casar amb María del Mar Martínez-Bordiú i Franco, més coneguda com a Merry. La història mai no canvia i els afortunats sempre s'han casat entre ells, però en aquest cas a Giménez-Arnau li va tocar la grossa, ja que en aquells anys emparentar-se amb els Franco suposava convertir-se en una espècie de virrei.

El seu problema va ser descobrir que on s'havia ficat potser no era un lloc on poder ser gaire lliure ni, per tant, tampoc gaire feliç. Per a aquell irreverent jove de notable cultura i poca afició a mossegar-se la llengua, aquell matrimoni va ser una presó de la qual va sortir disparat al cap de només cinc anys, quan es va separar de la mare de la seva única filla, Leticia, amb la qual no mantenia cap mena de relació des de feia anys quan va morir. Aquell fracàs matrimonial i haver estudiat dues carreres (la de dret i la de periodisme) van ser els ingredients imprescindibles per al Jimmy Giménez-Arnau que tots hem conegut: un provocador format que no es casava amb ningú més que amb el seu do per guanyar qualsevol batalla dialèctica sense necessitat d'haver de cridar, cosa que avui en dia es troba molt a faltar als mitjans.

Aquell casament, celebrat al Pazo de Meirás, l'havia fet molt conegut entre els espanyols gràcies a l'exclusiva que van vendre a ¡Hola! amb la intermediació del net primogènit del dictador, Francis, que els va fer els tractes. El que no sabia aleshores –així ho va explicar fa un parell d'anys en una entrevista a Mercedes Milá– és que el milió que va cobrar era només una anècdota, ja que el negociador se n'havia quedat cinc per a ell –evidentment– sense dir-los-ho. D'aquell número d'¡Hola! es van vendre més d'un milió tres-cents mil exemplars, cosa que demostra la importància de l'enllaç per a la societat de l'època. Allò va ser la carta de presentació per al periodista durant molts anys. Concretament, fins que va aconseguir crear-se un nom propi en el sector del show business televisiu, un món on no es va amagar mai de cap dels seus pecats i on va brillar especialment.

Autor superat per la televisió

A pesar que també es va dedicar a escriure novel·les i fins i tot poesia, el fet que les seves aparicions televisives fossin sempre tan eloqüents va fer que mai fos pres seriosament com a escriptor, tal com ell lamentava. De fet, fins i tot va arribar a escriure el guió d'una pel·lícula, que va codirigir i que va protagonitzar: Cocaína. Un tresor que tant de bo estigués a Filmin, i en el qual apareixia el pintor José Vela Zanetti i el còmic Josema Yuste. De totes les seves obres publicades, la més recordada va ser, però, la que menys creativitat li va requerir: Yo, Jimmy. Mi vida entre los Franco. Una autobiografia en la qual es dedicava a narrar com havia estat el seu pas per aquella família, que mai li va perdonar ni el divorci ni el llibre, tan crític i mordaç com el mateix autor.

Posteriorment, no li va fer cap falta seguir malparlant dels seus exparents polítics, perquè amb els anys ja ho feia gairebé tothom i tenia molta menys gràcia. Va ser aleshores quan el periodista que havia sigut un pioner a Espanya en vendre's la seva boda va esdevenir de nou un capdavanter en participar en l'auge dels programes-espectacle més kitsch. Després de viure els seus anys més dolços en la Marbella de l'opulència, que també va retratar en un llibre en què trepitjava alguns ulls de poll, Giménez-Arnau –que es va casar dos cops més després– va viure un ressorgir amb el seu pas per Tómbola, la zona zero del que s'ha conegut com a teleporqueria. La seva llista de participacions televisives és llarga i dura fins a arribar a Sálvame Deluxe, en què una vegada més era alhora periodista i personatge, com havia estat tota la seva vida.

El seu estil provocador, que li va valer una baralla física amb Pipi Estrada dins de Telecinco que va acabar als tribunals, va ser el que anys abans va provocar un dels seus moments mediàtics més estel·lars: Norma Duval li va llençar una sabata de taló en directe durant el programa Protagonistas, de Luis del Olmo, quan s'emetia a Onda Cero. El periodista havia parlat malament d'ella i la vedette no estava disposada a perdonar-l'hi. Les fotos són història pop d'Espanya. El que la majoria desconeixen d'aquell brot violent és que la musa del PP d'Aznar va fallar el tir i que, per desgràcia, la sabata va impactar ni més ni menys que en el dibuixant Antonio Mingote, que col·laborava al programa.

Com Giménez-Arnau, també va viure una vida liberal i allunyada de l'ideal que els seus pares tenien previst per a ell el madrileny Luis Ortiz, conegut sempre per ser l'accessori de la seva dona, la icònica Gunilla von Bismarck, comtessa alemanya, besneta del canceller Otto von Bismarck i la figura més emblemàtica de la jet-set europea exiliada a la Costa del Sol. Ortiz, un dels onze fills d'un alt funcionari del ministerio de Información i Turismo franquista que va treballar com a censor a TVE, va viure una vida completament dissipada i llicenciosa que va consistir a anar de festa en festa al costat de la seva dona. Imatge perenne de la Marbella daurada –i de totes les Marbelles perquè mai en van marxar...–, els mitjans sempre els van tenir com uns personatges de fons d'armari i al llarg de dècades sempre han aparegut i reaparegut a les revistes. Ni a un ni a l'altre se'ls va conèixer mai cap ofici i l'any 1989, segons han defensat molts periodistes de l'època, es van divorciar només per vendre'n l'exclusiva perquè s'havien quedat sense diners. De fet, van seguir vivint i apareixent junts fins al passat abril, quan ell ja estava visiblement malalt del càncer que se l'ha emportat.

La parella, que es va casar al castell alemany de Friedrichsruh i que va tenir els reis de Suècia entre els invitats, van tenir només un fill, completament anònim, que té Sílvia de Suècia com padrina i que va ser cofundador de la xarxa social Tuenti. Plegats van marcar una època que amb la desaparició d'ell i de Giménez-Arnau es pot donar ja vista per sentència. Una època infinitament més divertida que la nostra en què els famosos no vivien permanentment terroritzats per ser cancel·lats si cometien un error en públic. Una època en què era deliciós escriure i llegir la crònica rosa perquè parlava de famosos feliços. Ells dos van entendre el xou de la vida perfectament. Fins al final.