80 anys d’una reina ‘cool’
Amb el suport de les urnes, Margarida de Dinamarca porta 48 anys al tron i manté un 80% d’aprovació
Es poden arribar a imaginar a vostès mateixos pensant en una monarquia i que, alhora, la sensació que els vingui al cap sigui la d’una cosa fresca, interessant i actual? No, oi? Els entenc, no cal que entrem en el perquè. És evident. Des del 3 d’octubre del 2017, més que mai. Però més enllà de les nostres actuals fronteres, ¿els sembla gaire cool la monarquia? Tampoc gaire, oi? A mi també em passa. Gairebé sempre. Fins i tot quan em toca parlar dels hereus dels hereus sento olor de naftalina i observo vides marcianes que no tenen res a veure amb el batec del carrer ni amb el nostre segle en general. És curiós, però, que un dels pocs casos en què penso en monarquia i no sento olor de ranci és la monarquia danesa, que té com a representant una reina de les de més edat d’Europa.
Margarida II de Dinamarca, que aquesta setmana ha fet 80 anys sense cap mena de celebració pública per culpa del coronavirus, porta 48 anys al tron. Gairebé cinc dècades en les quals ha cultivat el 80% de suport ciutadà que té avui dia, tal com recollia aquesta setmana Efe. Però cal donar un cop d’ull a tota la seva trajectòria per entendre per què els danesos encara se’n declaren partidaris de manera tan majoritària. Una cosa especialment valuosa si tenim en compte que és una de les cases reials més cares d’Europa, amb 14 milions d’euros de pressupost anual.
Primerament, Margarida compta amb un element meravellós per a una reina democràtica: haver estat votada en referèndum. I és que l’any 1953, quan tenia només 13 anys, els danesos van ser cridats a les urnes per decidir si volien canviar les lleis per fer-la reina o deixar-les com estaven i permetre que es quedés amb el tron el seu tiet Canut, germà del seu pare. Margarida, filla gran del rei Frederic IX -que havia tingut únicament filles-, va acaparar el vot popular. Quan aquí encara no existien ni les chicas yé-yé, Dinamarca va derogar la norma constitucional que impedia que una dona accedís al tron si tenia un germà.
La sobirana també està molt ben considerada per haver anat a una escola pública, cosa que aquí encara no hem aconseguit a hores d’ara. Va ser la primera de la seva dinastia, els Glücksburg, a fer-ho. També la primera del llinatge a rebre formació superior després de la bàsica. Va estudiar polítiques i economia perquè li tocava pel futur càrrec, però, a més, es va formar en arqueologia motu proprio perquè és el que li agradava de debò. La Sorbona, la London School of Economics i la pública danesa d’Aarhus van ser els llocs on es va formar abans de pujar al tron el 1971, quan tenia 31 anys.
La reina també és coneguda com a feminista. Si bé és cert que la lluita per la igualtat entre homes i dones forma part inherent del seu mateix naixement com a sobirana, cal fixar-se en el fet que també la va aplicar en la seva vida privada. Al seu marit, el príncep Enric, li va haver de plantar cara tota la vida perquè ell -que no era de família noble i amb el qual ella es va casar igualment...- volia tenir el tractament de rei, cosa que ella mai li va concedir. Això li va costar escàndols públics com que ell la deixés plantada el 2002 -portaven 35 anys casats i seguia la guerra...- al casament de Guillem d’Orange amb Màxima. Tan greu li va saber que ella s’imposés, que va deixar dit públicament que volia ser incinerat i enterrat sense ella.
Artista en obert
Però més enllà de ser una persona políticament coherent -no com aquestes reines que es fan les feministes anant a actes que defensen el paper de la dona mentre formen part silenciosament d’una institució on impera legalment la discriminació de gènere-, s’ha de valorar que també sigui artísticament sensible. Sensible i atrevida, ja que Margarida s’ha dedicat obertament a la pintura i a la il·lustració al llarg de la seva vida com a sobirana, sempre sota un pseudònim que tothom coneix: Ingahild Grathmer.
Entre altres coses, ha arribat a il·lustrar un segell, una edició danesa d’El Senyor dels Anells, l’any 2000, o un llibre de poemes signat pel seu marit. Les seves pintures les exposen en galeries i museus danesos però també en espais a l’estranger. Majoritàriament la seva producció consisteix en paisatges minimalistes i pintures abstractes. A més, també ha dissenyat escenografies i vestuari per a representacions teatrals. De fet, ha anat a molts esdeveniments oficials amb roba que s’ha fet ella mateixa. No és d’aquestes reines que han d’anar de grans marques per sentir-se reines. ¿Potser és per l’aval democràtic? A més, com que és una gran poliglota -sap danès, francès, anglès, suec i alemany-, també s’ha dedicat a la traducció al danès de diversos títols. Per exemple, Tots els homes són mortals, de Simone de Beauvoir. Això sí que és estar preparada. No?
Podria seguir enumerant punts positius del seu currículum que la converteixen en reina inclusiva i no només d’una minoria reaccionària. Per exemple, que va donar per bo el casament del seu fill petit, Joaquim, amb una jove de Hong Kong o que el seu net Nicolau es dediqui a la malèfica professió d’ Eva Sannum. Però com més dades coneixem sobre ella, més enfonsats ens sentim. I mirin, ja en tenim prou amb el xàfec que cau per començar a comparar-nos també en això.
Per cert, que la casa reial danesa, amb motiu de l’aniversari de la reina, va difondre a Instagram una foto d’ella a palau amb camisa de dormir mentre els treballadors li cantaven el Per molts anys. ¿Es pot ser més cool que un rei en pijama en ple confinament? Espero que algun jove monarca aprofiti l’absència de feina d’aquests mesos per fer un Houseparty amb aquesta genial octogenària i aprendre com ser un rei del segle XXI.