Viatge per l'Espanya de cartó pedra

Mie. JapóCentenars de persones transiten cada dia per parcs japonesos que emulen llocs emblemàtics reals de l'altra punta del món. A la prefectura de Mie n'hi ha un dedicat a l'estat espanyol, amb reproduccions dels seus monuments més emblemàtics –des del Parc Güell fins a la Cibeles passant pels molins de la Manxa–. En aquest espai fer fotos és un viatge impossible a través de l'espai-temps que porta visitants del Japó a Espanya en un sol segon i, clic a clic, els permet anar col·leccionant els souvenirs fotogràfics com si es tractés de trofeus de caça. Caminen per aquests espais amb aquella sensació d'obra no original, de còpia no certificada i tot i així còpia des d'on emular una experiència del que és real: en només cent passos podem passar de la plaça Mayor de Madrid al Mercat de la Boqueria de Barcelona.

Què importa si l'edifici per dins està totalment buit, si aquella estàtua està forrada d'escuma o si la pedra del suposat monument històric és de plàstic? Res no importa mentre puguem exercir la simulació d'estar a la localització original del paisatge, i això és totalment possible amb un petit truc d'il·lusionisme tècnic: les diferències d'escales i de materials se salven mitjançant l'artefacte fotogràfic. Així, quan aquests paisatges turístics fake es prenen des d'un cert angle i un punt de vista concret, aparenten ser els espais originals.

Del parc només interessa el miratge del que és real, com una faula, com un exercici de prova subjecte a un sol punt de vista que no trairà la mentida davant de l'objectiu fotogràfic. ¿Tindria sentit una visita a un d'aquests parcs sense càmeres? Probablement no: la il·lusió del que és real queda nua si no hi sumem un dispositiu que ens la reveli com a tal. D'altra manera, només és superfície. Per tant, és la fotografia la que conté el potencial de tornar real allò que no ho és, i amb això forja ineludiblement una experiència vívida per part de qui fa la fotografia i per part de qui fa el posat davant l'objectiu: van ser-hi realment.

De fet, si algunes de les persones visitants d'aquests llocs, mesos després de la visita, perdessin la memòria sobtadament, podrien probablement pensar, en tornar a aquests records, que van estar als paisatges reals: “Quin viatge tan complet vam fer”, es dirien. No sabem com de diferent seria el rodet digital de fotografies si haguessin fet el viatge real: ¿contindria fotografies de desplaçaments, de persones locals que han conegut durant la seva estada, de records d'obres de teatre i obres d'art de museus a què han assistit, o seria el mateix tipus de rodet fotogràfic centrat en la recol·lecció del posat davant dels llocs emblemàtics?