Amb què somnia l’ase? ¿Un horitzó obert, una mar blava, l’aventura del viatge, la platja atapeïda d’humanitat vacacional o la felicitat de fer turisme, el gran invent que va obrir les portes a l’Espanya que sortia de l’autarquia? Aquest típic burro va il·lustrar moltes postals del desarrollismo. La producció cartòfila dels anys 60 i 70 del segle XX va ser quantitativament massiva i qualitativament un festí visual amb uns valors que van molt més enllà de la funció fotogràfica estricta. De la mà de les postals, aquest estiu farem un viatge, entre nostàlgic i sociològic, als orígens del turisme, llavors tan desitjat, avui tan angoixant.
Van ser els anys de la consolidació d’una iconografia del paisatge molt postalera. Aquelles cartolines de 10,5 x 15 cm, plastificades i a tot color, mostraven sense filtres, però amb infinits retocs i falsejaments, l’enlairament d’un país desigual que es modernitzava a tota màquina, amb el turisme com a bandera: un paisatge en venda.
Us heu fixat quin mar tan blau, i quin telescopi tan sospitosament carbassa? El color era l’atractiu de la publicitat, el cinema, els còmics i els cromos. En la fotografia d’autor o la considerada alta cultura, hi regnava una cromofòbia. El color desorbitat de les postals se suposava que millorava la realitat. Es tractava de somniar un món millor, d’acolorir una època grisa.
Les postals que ens acompanyaran aquest estiu van dels anys 50 als 70, amb la novetat de la quadricromia i l’òfset color, un canvi essencial per mostrar el món en la seva nova versió de modernitat efervescent. El pictorialisme pintoresc quedava oblidat.
Amb què somnia l’ase? Potser amb Amèrica? Amb la modernització? Amb la urbanització? Amb el miracle econòmic? Feia una dècada que Espanya havia iniciat relacions amb els EUA, amb la firma dels pactes del 1953: no només es va servir del seu suport monetari, sinó també de l’american way of life. Ho anirem veient a les postals: grans hotels, autopistes, automòbils, oci massiu... Benvinguts al meravellós món postaler.