Que un element de la natura tan efímer com un llamp es pugui representar amb l’art d’obtenir imatges per mitjà de la llum i de substàncies químiques té un punt de poesia. Amb tècnica se li dona una permanència inexistent...
Quan la llum que vols caçar per fer una fotografia dura tan sols mig segon, no només has d’estar preparat per prémer el botó en el moment idoni. Has de tenir la càmera ben orientada cap al llamp –i no sempre l’encertes– o cap a la tempesta. Has de tenir els paràmetres ben configurats. Has de confiar que la natura no et farà la guitza. I així, amb una mica de sort, pots immortalitzar la llum del llamp. Però també cal estar conscienciat que moltes instantànies no sortiran com esperem abans d’obtenir una imatge on es pugui realment percebre la magnitud d’un llamp.
Paciència, flexibilitat i perseverança
No és només una qüestió de passar-hi temps i temps, que també. Les tempestes elèctriques acostumen a passar ràpid i duren poc, i s’ha de tenir l’interès de tornar-hi sempre que es pugui independentment del que estiguis fent en aquell moment.
Molts cops acabes xop, amb les targetes de memòria plenes però per esborrar: si no et queda moguda, no es veu res; si no, pot ser que l’enquadrament no funcioni o que el cel s’hagi il·luminat just quan el diafragma s’ha tancat. A vegades la tempesta no vol ser fotografiada i no s’hi pot fer més.
Ara, això sí, amb passió, tot és possible. I, de moment, d’això me’n sobra. El dia que m’acompanyi una mica més de sort de l’habitual, espero poder capturar un llamp ben presumit i espectacular. Us l’ensenyaré!