Mirar la vida per la finestra

BarcelonaAquesta és la història del nostre confinament particular.

Les possibilitat de desenvolupar símptomes perillosos de covid-19 poden augmentar en les persones que tenen patologies de salut greus. La meva parella, l’escriptor Joan Safont (37), és el que s’ha anomenat població de risc. El Joan té fibrosi quística –una malaltia genètica que afecta especialment el sistema pulmonar i pancreàtic–, per la qual cosa va ser trasplantat de pulmons el 1998. A causa dels efectes secundaris de la medicació immunosupressora que pren diàriament des de llavors, el 2008 va ser diagnosticat de limfoma no Hodgkin, un càncer que va superar el 2011 després d’una recaiguda. Per tot això, el nostre confinament va començar dies abans que es declarés el primer estat d’alarma a l’estat espanyol i el consegüent confinament domiciliari obligatori, el 14 de març del 2020. Durant mesos el Joan es va tancar al nostre pis i només en sortia per atendre un parell de visites mèdiques que no es podien ajornar.

Aquest assaig fotogràfic és un diari de la nostra reclusió, un testimoni del niu que hem creat durant aquest primer any de la pandèmia al nostre apartament de lloguer a Barcelona i a la casa d’un familiar a la Seu d’Urgell. Entrellaçant les meves fotografies amb fragments del diari personal del Joan, podem veure de quina manera ens hem cuidat, però també l’ansietat de sentir-nos atrapats a casa barrejada amb l’angoixa d’emmalaltir, de morir. Una por que ens ha acompanyat en el nostre dia a dia. En aquest context de pandèmia mundial, vivim esperant, pacients, mirant com, malgrat tot, la vida s’obre pas.