L’Òscar deixa entrar la Lleona
“Mira, fill, jo estic bé, no cal que et preocupis de res. Faig una vida normal. Em llevo d’hora, esmorzo un entrepà de mortadel·la d’olives, un got de vi de Gandesa i un altre del Priorat, el Montsant se m’ha acabat, i després prenc una mica de fruita confitada i tres o quatre magdalenes La Bella Easo amb un got de llet Parmalat, ja que el teu pare, que Déu l’hagi perdonat, era molt de la Quinta del Buitre. I quan acabo de menjar, em poso a caminar pel passadís, des de la porta del pis fins al balcó, tres o quatre hores sense parar, i vaig comptant els passos que faig. Abans no feia res d’això, però ara és normal perquè la normalitat..., això ningú ho sap. Esclar que jo, a més de normal, soc mestressa; però això no impedeix que també sigui volteriana, que en aquest cas no ve de Voltaire sinó de donar voltes a les coses”.
En tot cas, a l’Òscar Ideesnoires aquesta bona disposició de sa mare no el va tranquil·litzar; per contra, es va capficar més del que ja ho estava. Potser era a causa d’una sobredosi de tebeos de la Marvel, el cas és que sempre sentia que la seguretat de tothom depenia d’ell. Barrinant a propòsit de la culpa, va encendre una vareta de sàndal. Aquesta olor, i les volutes del fum, envoltaren el pis en un ambient com de botiga de complements per a estudiants de sànscrit. Dels superherois, el que no li agradava a l’Òscar era la condició de súper, com si fossin cadenes d’alimentació. Res del que els succeïa ho trobava l’Òscar fora del que és normal. En això havia sortit a la mare. Enfilar-se per les parets, tornar-se invisible o que et passi el corrent resulta del més comú i humà que hi ha.
Va sentir que altra vegada trucaven a la porta, però aquest cop no es tractava del senyor Bonastre, sinó que era la veïna, la Lleona, amb una raima de radiografies sota el braç i una capsa de Domino’s Pizza a les mans enguantades. “Òscar, he anat a la clínica i a mig camí he tornat perquè m’han vingut ganes de parlar amb tu de la renda bàsica universal”. L’Òscar la va deixar entrar.
