La Llobarra arriba en una barca

“Sempre que vaig a la platja em recordo del Jorge Sepúlveda”, va dir el senyor Bonastre, i a l’instant precís en què sortia el sol per l’horitzó, el soroll d’un motor va cridar l’atenció de l’Òscar Ideesnoires. “Mireu allà!”, exclamà assenyalant una barca inflable que se’ls acostava. Encara que acabava de parar de ploure, havien instal·lat a l’embarcació un tendal per protegir-se del sol. Molt contenta, la Lleona es va agafar del braç de l’Òscar i va preguntar a la Maire si aquest era el relleu que esperaven. Quan la barca era més a prop, van veure que la pilotava una dona. “Sí, és la meva germana, la Llobarra”, va dir la Maire. Si aquesta germana tenia una retirada a la Pamela Anderson, la que ara arribava s’assemblava més a la Dolly Parton.

Al senyor Bonastre li agradava moltíssim la cançó Mirando al mar i, en general, l’estil elegant del Jorge Sepúlveda. No feia gaire temps que havia sortit la notícia que, durant la guerra, aquest cantant melòdic va defensar la República, i que ja de molt gran, al final de la seva vida, al moment de dir adeu, havia demanat que l’enterressin en una fossa comuna, com els havia passat als seus companys del front, perquè ell no volia ser més que ningú. De llavors ençà, també el senyor Bonastre havia començat a mirar el mar d’una altra manera, somniant que era a prop d’unes altres persones a les quals abans no havia reparat en sentir la cançó. Va aturar-se el soroll d’aquell motor elèctric, i la barca es va quedar gronxant-se sobre la mar arrissada. Però com que ja era molt a prop de la sorra, el senyor Bonastre es va treure els botins i es va apujar els camals dels pantalons per endinsar-se a l’aigua, i tots els seus companys el van imitar. Quan va tornar a aixecar el cap, va veure el vell veí que la Llobarra estava encisada amb un llibre a les mans, i va sentir interès. “¿Això que llegeixes és per celebrar la diada de Sant Jordi? Perquè aquest any ens l’han fotut”, li va cridar sacsejant els mitjons en l’aire per atraure la seva atenció. La Llobarra va tancar el llibre amb un somriure molt agradable i va explicar-li que en part sí que l’havia començat per fer el seu petit homenatge a la lectura, però que al cap i a la fi a ella li agradaven els llibres cada dia de l’any. I va afegir: “Aquest en concret és molt enigmàtic. No s’entén res, però de vegades parla de l’Alfred Hitchcock. L’autor és un filòsof eslovè que es diu Žižek”. El senyor Bonastre es va posar la mà al front com si estigués segellant un record que li acabava d’arribar: “Home, ja sé de qui parles! L’avi Žižek de la cançó!” A la Llobarra li va agradar veure que tenia a càrrec seu gent tan instruïda.