ELS DIES RABIOSOS DE L’ÒSCAR IDEESNOIRES

Andúuujar! Andúuujar...!

Javier Pérez Andújar
i Javier Pérez Andújar

Van sortir tots tres de la nau i es van posar a córrer com llamps. La pluja s’estampava contra els seus rostres per dir-los que la vida no se n’havia anat dels carrers. De cap manera era un recordatori inútil, ja que, al llarg del confinament, el món exterior, és a dir, el normal, s’estava convertint en un museu enorme, en una pinacoteca visitada pels espectadors d’aquella sèrie macabra que es deia Galeria nocturna. Tot el que es veia al carrer era una representació d’allò que havia estat abans de l’epidèmia. Si la pipa de Magritte no era una pipa, sinó tan sols una imatge (per dir-ho amb un antic grup de rock de Molins de Rei que s’anomenava Detectors), també els quioscs, els súpers, les botigues, fins i tot la gent, havien deixat de ser tangibles ( noli me tangere, no em toquis, no t’apropis a mi, en llatí de la Vulgata). Una col·lecció de paisatges que evocaven mons ara esvaïts. D’aquesta manera, sortir emmascarat a comprar llet i farina (si és que en quedava), endinsava la gent en una barreja de bellesa i de por, un món entre Constable i Rod Serling.

Ni l’home sense cap ni l’Agostinho Acevedo Ferreira sabien on anaven però seguien refiats el camí que havia pres el Giscard d’Estany. A cada moment, aquest col·leccionista de destins truncats es girava amb el cabell xop i enganxat al crani, per acuitar els seus companys. Sempre que algú vol fugir i no sap on anar, acaba darrere d’un líder que només fa el seu camí. “Ràpid, tinc un conegut que ens deixarà un mitjà de transport”. A l’home sense cap li feia l’efecte que anaven en direcció contrària a Ocata, és a dir, més cap a Sant Boi, per posar un lloc també del gust del Giscard d’Estany, ja que en aquest indret hi ha la fàbrica de les joguines Comansi, les que feien els forts i els indis. I així, va prorrompre al seu cap semovent l’eslògan de l’anunci que deia: “ Juguete completo, juguete Comansi ”. I com si li hagués llegit el pensament, l’Agostinho Acevedo Ferreira, fent la segona veu igual que a les cançons de Crosby, Stills & Nash, afegí: “ Muy divertido, muy divertido ”. Quan van deixar enrere el polígon, el Giscard d’Estany va aturar-se sota els balcons d’un bloc de pisos tronats i assenyalà cap a una barana on es veia una pancarta molt gran. Què hi havia imprès? Doncs una escena d’ Atraco a las tres on surten tots plegats: Cassen (bé!), Alfredo Landa (bé!), José Luis López Vázquez (bé!), Gracita Morales (bé!), Manuel Alexandre (bé!), Agustín González (bé!) i Manuel Díaz González (béee!). Un creu que treballa en un banc i el més gran que pot fer és atracar una sucursal. “Aquí hi viu qui us dic, ara el crido”, va explicar el Giscard d’Estany recobrant l’alè, i sense fer ús de l’intèrfon va començar a proferir fortes veus des de la vorera dient: “Andúuujar! Andúuujar...!”