Mobilització sense precedents contra la violència de l’Estat

BarcelonaNi una manifestació massiva habitual ni una vaga general com les que coneixem. Catalunya va viure ahir un dia de revolta tan insòlit que costa trobar les paraules al diccionari per descriure amb precisió el que va passar. Van ser moltes, moltíssimes manifestacions contra la repressió policial de l’1-O, des de primera hora del matí fins al vespre, per tota la geografia i en alguns casos, com Barcelona, sense un recorregut ni un perímetre clar. Tot el centre va ser un manifestòdrom gegant en què confluïen diverses protestes en una. El lema “Els carrers seran sempre nostres” es va fer ahir realitat.

La capacitat de mobilització catalana està fora de dubte des del 2012 i es compta per centenars i centenars de milers. Però ahir es va fer un pas més amb l’anomenada “aturada de país”, que va deixar el país sota mínims, d’una manera que no ho havien fet les últimes vagues generals. Aquesta vegada no eren treballadors contra patrons, sinó que empresaris i empleats havien de pactar el format de la protesta (excepte els que s’acollien a la vaga general convocada per la CGT, la Intersindical i altres petits sindicats). Aquest experiment fruit de la iniciativa de la Taula per la Democràcia, on hi ha sindicats i les patronals Pimec i Cecot, va canviar la fesomia dels carrers de tot el país des de bon matí, ja que el seguiment va ser massiu en els sectors que precisament són més visibles al ciutadà: el comerç, les petites i mitjanes empreses i el sector públic. L’aturada també va ser total a Mercabarna o en infraestructures com el port de Barcelona.

En canvi, en el sector industrial, que tradicionalment es mobilitza més en les vagues generals a causa del pes dels grans sindicats, el seguiment va ser més baix. Algunes grans factories emblemàtiques, com la de Seat de Martorell, no van parar. El fet que la protesta hagués de ser pactada entre empresaris i treballadors va produir una gran varietat de situacions. I va afavorir que les empreses més arrelades al país fossin les capdavanteres, en detriment de les grans multinacionals. Moltes d’elles van fer comunicats per explicar els motius o van penjar cartells a les persianes tancades. Era, en tot cas, un espectacle digne de veure’s.

La gent pren el carrer

L’elevat seguiment de l’aturada es va traduir al llarg de la jornada en mobilitzacions massives. Només a Barcelona la Guàrdia Urbana va comptar 700.000 participants en les diferents convocatòries de la tarda. A la resta del país les xifres també eren espectaculars. En molts llocs es van triar els escenaris de les actuacions més brutals de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Els centres de Tarragona, Lleida, Girona, Vic, Cornellà de Llobregat, Rubí, Vilanova i la Geltrú o Tortosa van veure gentades sense precedents.

Que el dia seria diferent es va poder comprovar des de primera hora del matí, quan van començar els talls de carreteres, una seixantena. Entre elles les principals autopistes, cosa que va dificultar enormement la mobilitat: es va tallar l’AP-7 a l’altura de Cardedeu, cosa que va provocar un col·lapse de fins a 72 quilòmetres; la C-32 al Maresme; la C-58 entre Cerdanyola i Ripollet; l’AP-7 a l’Alt Empordà, amb canvi de plans a última hora per evitar la presència policial, etc. El metro de Barcelona només funcionava amb serveis mínims. En canvi, a Renfe i al Prat l’afectació va ser mínima.

També des de ben d’hora es van organitzar manifestacions en diferents punts de Barcelona. Algunes eren una mena de piquets festius, com la que va recórrer Ciutat Vella i el Poble-sec, en les quals es convidava, de manera pacífica, els establiments a sumar-se a la protesta; d’altres tenien un significat més polític, com la que es va produir davant de la seu del PP al carrer Urgell o la del davant de la Delegació del govern espanyol. Totes elles van confluir a les 12 del migdia a la plaça Universitat, on es van aplegar 300.000 persones segons la Guàrdia Urbana, molts d’ells estudiants, en una concentració que es desbordava per la Gran Via i arribava a la plaça de Catalunya. Un escenari similar, però sumant-hi molta més gent, que va omplir també el passeig de Gràcia, es va repetir a la tarda.

Tensió a la Via Laietana

Un dels punts de tensió de tota la jornada va ser la comissaria de la Policia Nacional de la Via Laietana, on ja des del migdia es van concentrar milers de joves per protestar per la violència de l’1-O. De fet, els organitzadors advertien tothom de la possible presència de sabotejadors. Finalment, la majoria dels manifestants es van traslladar al Parc de la Ciutadella, on es van estar davant del Parlament fins a la tarda. No hi va haver, doncs, aldarulls. De fet, els joves cridaven: “Som gent de pau”.

A les marxes d’ahir es va poder veure un fenomen significatiu: joves amb banderes espanyoles juntament amb d’altres que portaven estelades en perfecta convivència i harmonia. Una imatge que desmunta el tòpic de la fractura catalana i que és una esmena a la totalitat del discurs que utilitzen els polítics espanyols contra el Procés.

La prova més evident va ser el discurs del rei Felip VI, que, lluny de buscar un paper moderador en el conflicte, es va arrenglerar completament amb Rajoy. És més, va fer una crida a “assegurar l’ordre constitucional”, un missatge que es va interpretar com un vistiplau implícit a l’aplicació del 155, és a dir, la suspensió de l’autonomia. El monarca no va fer cap esment de la violència policial, ni dels 900 contusionats (súbdits seus) de l’1-O. Cap empatia amb els centenars de milers de catalans que ahir es van mobilitzar i diumenge van defensar amb el seu cos els col·legis electorals. Felip VI no es va apartar del guió preponderant a Madrid: tota la culpa és dels polítics catalans.

Que l’Estat només es planteja la via repressiva ho demostren les declaracions del portaveu del PP, Rafael Hernando, dient que l’aturada cívica tenia un “caire nazi”. Però res supera l’escrit del fiscal Juan Carlos Padín, que va considerar que, en la repressió de l’1-O, “en cap cas es pot parlar de violència greu i generalitzada”. I ho va reblar dient que el nombre de ferits, prop de 900, només representava el 0,037% dels votants. Que van ser pocs, vaja.