Visca l’Empar i les passions que no entenc

LLEGIU SISPLAU la crònica de la primera marató de l’Empar Moliner, que tenim el goig de publicar molt poc després de la crònica de la seva primera mitja marató. Ha anat ràpid, això. M’enamora la passió amb què ho viu i ho beu tot l’Empar, sigui una bona ampolla de vi o les begudes isotòniques cada tres quilòmetres i mig. Té la capacitat de riure’s del que li ve de gust i alhora d’entregar-se al màxim al que la sedueix. Quan vol és descreguda, quan vol és la més creient, no es conforma amb una sola mirada. Ho vol i ho pot tot. Em fa molt feliç que la seva penúltima bogeria sigui aquesta de córrer, perquè estic rodejat de gent que s’hi enganxa, i és una afició que cada cop m’atreu més i cada cop entenc menys. I les passions que no aconsegueixo entendre són les que més em fascinen. Si no fos que s’hi ha aficionat tant, l’Empar seria l’articulista ideal per ridiculitzar aquesta moda, les lesions innecessàries que provoca, el seu vestuari, el seu llenguatge, els seus rècords. Però és molt millor tenir-la a dins del que sembla gairebé una secta, perquè de sobte hem guanyat una enviada especial al món dels runners, una infiltrada que està sent capaç de ser un d’ells i alhora un dels nostres. Estic segur que ella, amb la seva esmolada ironia i la seva capacitat il·limitada d’entusiasmar-se, em podrà ajudar a connectar, per fi, amb els misteris de la dopamina que tants amics ha captivat. I, encara que no ho aconsegueixi, el plaer de llegir-la corrent la primera mitja marató i la primera marató ja no ens el treu ningú. Visca les primeres vegades i visca el luxe de comptar amb gent que les viu per nosaltres i ens permet gaudir de 42 quilòmetres en unes 42 línies delicioses.