Aux armes, citoyens, (i una nota final sobre el procés). L'editorial d'Antoni Bassas

Deu estar escrit en algun lloc que cada generació descobreix ‘La marsellesa’. La cantaven els republicans catalans el 14 d’abril del 31, la tocava en Sam a ‘Casablanca’ quan l’hi ordenava Humphrey Bogart, la cantaven ahir els anglesos a Wembley.

Què diu ‘La marsellesa’? Avui, el doctor en musicologia Jaume Ayats escriu en un article que, de debò, no es poden perdre, que “un himne diu allò que li fem dir els que el cantem”. Els que el cantaven divendres passat sortint de l’estadi de Sant-Denis ho feien per fer-se passar la por. Hollande i la majoria de polítics el canten aquests dies subratllant-ne els versos més bèl·lics: “Aux armes, citoyens” [A les armes, ciutadans]. Els anglesos el cantaven en senyal de solidaritat. Els joves francesos de la ‘banlieue’ el xiulen. Els catalans del 31 l’entonaven en senyal de llibertat. Davant dels memorials, amb espelmes, la gent el canta per sentir-se units, perquè és una cançó que poden compartir. I així, successivament. En qualsevol cas, com diu Ayats, “cantar junts un himne continua sent un dels moments on la vida simbòlica col·lectiva s’expressa en el nivell més intens”.

‘A les armes és el recurs clàssic dels estats. Entre altres raons perquè tenen un pressupost destinat a les armes i un organisme permanent anomenat exèrcit que fa sempre tanta por que a tot arreu és un poder fàctic. I això que sabem que l’exèrcit extirpa causes immediates, que l’exèrcit pot plantar el final de la guerra, però sense que això vulgui dir necessàriament que la collita sigui la pau per als nostres fills.

Són dies greus. Se suspenen partits internacionals, està a punt de jugar-se el Madrid-Barça, la setmana que ve hi ha Champions a Barcelona, aquesta nit han fet aterrar dos avions d’Air France que havien sortit dels Estats Units cap a Europa. Falsa alarma. París ha quedat parcialment paralitzat aquest matí altre cop a causa de la batuda policial per detenir terroristes. Les armes que voldríem sentir apel·lar són les de la serenitat, la intel·ligència, la política i la diplomàcia. La de la coherència. La professora de polítiques de la Universitat de Duke Laia Balcells afirma: “El finançament de l’Estat Islàmic prové de 40 països, alguns del G-20, que li compren petroli. Potser podríem començar per exigir saber d’on prové el petroli que comprem a les benzineres”.

“A les armes, ciutadans”, no és gaire diferent de “bon cop de falç defensors de la terra”. Afortunadament, els cops de falç a Catalunya són cops d’urna. Avui ha contestat la CUP, a l’ARA, article de Julià de Jòdar –amb la col·laboració de David Fernàndez–. La CUP no vol eleccions, però no vol Mas, que és el que vol JxSí, que comença a dividir-se davant les eleccions del 20-D. La decepció que poden causar tots plegats no la salvarem ni copiant mil vegades ‘La marsellesa’.