Sempre hi ha hagut qui ha volgut que tinguéssim por del futur. L'editorial transcrit d'Antoni Bassas

Aquesta matinada, hora nostra, el president Barack Obama ha pronunciat l’últim discurs de l’estat de la Unió de la seva presidència. Era, per tant, un discurs transcendent. I ha estat molt bo. Recuperant aquell Obama del “Yes, we can”. Diguem d’entrada que a Amèrica s’ensenya a parlar en públic des de molt petits, que s’ensenya a escriure discursos i que Obama és un gran orador.

Diguem també que sovint, els discursos són sempre bastant millors que les polítiques. Per desgràcia. Però en les paraules, en les paraules ben dites per un president, un país pot trobar en sentit a continuar vivint en comunitat. No dubtin que quan algú parla a una nació amb voluntat de construir, la nació l’acaba escoltant, perquè no hi ha cap acte comunicatiu en va.

He estat sentint el discurs. Essencialment Obama volia dir als americans que deixa una Amèrica molt millor de com la va trobar. Això sí, ha reconegut que molts nord-americans s’han sentit exclosos d'un sistema polític i econòmic que consideren manipulat.

I en la seva anàlisi del present ha pronunciat un paràgraf que podria aplicar-se a tots els països del món, també a nosaltres. I ha fet un clam a no tenir por, el que s podria dir a molts països del món, sobretot a nosaltres. Són paraules d’Obama, però els semblarà que està parlant de nosaltres:

“Som en una era en què canvia la manera com vivim, com treballem, en què canvia el planeta i el nostre lloc al món. Disposem d’una tecnologia que connecta una nena d’una escola remota amb el coneixement, però també que connecta terroristes separats per un oceà. I ens agradi o no, el ritme d’aquests canvis s’accelerarà. Però el nostre país ja ha passat abans per grans canvis: hem tingut una guerra, immigració, lluites de treballadors per la millora de les seves condicions laborals i de manifestants en la lluita pels seus drets civils. I en tots aquests canvis, sempre hi ha hagut algú que ens ha dit que tinguéssim por del futur. I cada vegada hem superat aquestes pors”.

Fins aquí, Obama. Ara, nosaltres: és comprensible que amb l’actual situació política de Catalunya hi hagi recel i fins i tot por, por de la incertesa. Però en un país tendent a la ciclotímia com el nostre, en què combinem el derrotisme amb la història, cal començar per recordar que gràcies a l’esforç de tothom, nosaltres, que teníem tots els números per desaparèixer, continuem existint. I que aquest esforç no pot ser ni ignorat ni ridiculitzat. També cal dir que aquest esforç de Catalunya per continuar existint, havent sigut ingent i exitós, encara no és suficient. Depenem d’un ordenament legal que ens perjudica, sí, però no tothom n’és conscient, encara, dins el nostre propi país. Per això vaig rebre amb confort les paraules del president Puigdemont, ahir, quan va dir que calia explicar-se més, millor i a més gent, aquí i a fora.

Obama va referir-se ahir als Estats Units com un país d’emprenedors i immigrants. Els sona? I que d’aquesta diversitat i de l’optimisme en sortia la seva fortalesa.

No es tracta d’afirmar que no tenim por i llançar-nos alegrement pel precipici. Es tracta de no tenir por de repetir una i altra vegada les raons que ens han portat fins aquí. I treballar, com em deia ahir el president Montilla al Saló Sant Jordi, “mesurant les forces i gestionant els temps”.