Crònica d'una estrena amb Puigdemont i Mas. L'editorial transcrit d'Antoni Bassas

Ahir vaig assistir a l’estrena del documental sobre Josep Suñol i Garriga, que era el president del Barça quan va esclatar la Guerra Civil, el 18 de juliol de 1936, i que va ser assassinat per les tropes franquistes al cap de pocs dies, a començaments d’agost.

Quan es va organitzar l’estrena, el president de la Generalitat era Artur Mas, que hi va ser convidat i va acceptar d’anar-hi. Així que Mas va plegar, el Barça ràpidament va convidar el seu succesor, el president Carles Puigdemont, de manera que tots dos van assistir a la ‘première’ en un cinema de Barcelona. I amb ells, i com passa a les estrenes, un munt de personalitats diverses: la presidenta del Parlament, el president del Barça, directius, exfutbolistes com Fusté o Reixach, l’expresident Montal, o actors i actrius com ara Queco Novell, l’imitador del president Puigdemont a ‘Polònia’, que vaig tenir ocasió de fotografiar en companyia.

El documental és una peça d’una hora ben construïda, digna, que es veu que el faran al ‘Sense ficció’ de TV3 d’aquí a no gaire temps, que descansa sobre un grandíssim treball d’encarnació del personatge que fa l’actor Pere Arquillué. Perquè de documentació gràfica de Suñol n’hi ha ben poca, tot just unes quantes fotos i uns fotogrames en moviment. Sobre la memòria de Suñol hi va caure l’oblit i la destrucció del rastre que acompanya invariablement els perdedors.

I això que Suñol era un guanyador, un líder, era ric, vivia al Passeig de Gràcia, va fundar un diari, hi escrivia, empresari, va ser president de la Federació Catalana de Futbol, va ser diputat d’Esquerra Republicana, era un home modern, que va entendre la importància de l’esport com a vehicle d’educació i, en el cas de Catalunya, com a vehicle de canalització dels sentiments d’identitat. El lema “Esport i ciutadania” és seu, un lema en què és fàcil veure el “Més que un club” que vindrà trenta anys més tard. No és estrany que acabés sent president del Barça. Al cap d’un any de ser-ne, anant a Madrid a animar les tropes, el seu cotxe va ficar-se en terreny de Franco, i ell i els seus acompanyants van ser executats a l’acte. Suñol tenia 38 anys.

Vaig marxar de la pel·lícula pensat dues coses. L’una, què seria d’aquest país si la derrota a la guerra no hagués destruït tant de talent, tanta empenta, tanta modernitat com la de Suñol. I dues, que de pel·lícules sobre la història de Catalunya que acabin malament ja en tenim prous. Comparant-ho amb el Barça, després de no sé quantes finals perdudes i plorades, finalment ara pots passejar pel Museu i ensopegar amb cinc copes d’Europa, el que sens dubte redunda en benefici de l’autoestima i de la posició del club al món. Ara toca que les pel·lícules sobre la història de Catalunya acabin d’una altra manera.

Vaig parar l’orella, ahir. Em va arribar que el president Mas encara no ha començat la fase de descompressió, que encara està processant el que ha decidit, tot el que ha passat, tot el que li ha passat. Que ell tenia ganes de continuar aquests 18 mesos, que s’hi veia amb cor, tot i que estava molt cansat pel que ell en diu “les determinades actituds de la gent d’aquest país”. És el Mas enfadat a la roda de premsa de Palau del dimarts d’abans de renunciar al càrrec i del dijous a la nit al Punt.cat de TV3, on dinamita qualsevol possibilitat de ser investit per la CUP. Mas encara ho està paint, tot i que la vida continua, i d’aquí pocs dies serà avi per primera vegada, i de bessonada. Vaig veure un Puigdemont sensible amb el president Mas (de qui haurà de començar a separar la seva imatge pública) i amb la facilitat per fer un discurs com el d’ahir, com si hagués interioritzat la seva nova responsabilitat presidencial en 24 hores.

També a la CUP es llepen les ferides, i l’estabilitat parlamentària no està garantida 100%, que és tant com dir que 62 més 10 no sempre sumaran 72. El procés continua mentre a Madrid, Rajoy no aconsegueix formar govern. És en aquest punt on el talent de Catalunya ha d’aconseguir que la pel·lícula acabi bé.