Res no és en va. L'editorial transcrit d'Antoni Bassas

Primer va ser la incredulitat: com és possible que 3.030 persones empatin a 1.515? Una persona assistent al recompte em va jurar que per surrealista que semblés, van quedar empatats, que ella ho va veure. Per això, a la compareixença posterior dels dirigents de la CUP van pronunciar-se, en qüestió de pocs minuts, expressions com “empat absolut”, “empat aritmètic” o “empat tècnic”. La qüestió és que quedés clar que allò no havia estat un empat polític.

Ara tant li fa, el cas és que avui l’estelada té un nou disseny, segons el nostre humorista Barron.

Perquè tots els que encara no havien perdut la paciència esperant tres mesos que la CUP es decidís, ahir van ser enviats al llit amb un “decidirà el consell polític de la CUP dissabte que ve, dia 2”. I el procés, que ja no anava sobrat d’entusiasme, s’ha enfonsat una mica més.

Sobre la CUP em sembla que ja ho hem dit tot, no ens va caldre arribar a ahir: entenem que està bloquejada per la por del compromís, que no es pot anar a la política parlamentària sense assumir riscos, que li ha faltat valentia per fer el pas més difícil, que és pactar amb l’adversari, que molta gent va pensar que per a la CUP al principal adversari era l’estat espanyol i no el president de Catalunya que va posar les urnes el 9-N, i que la seva resistència i, ahir, la seva indefinició, molta gent de bona fe les percep com un menyspreu.

Però avui també hem d’anar una mica més lluny. La CUP no tindria la culpa de tot si el resultat de Junts pel Sí el 27-S hagués estat millor, una mica millor. Si no ho va ser és perquè la campanya no va ser millor, i la campanya no va ser millor perquè Junts pel Sí va ser un bon invent que va arribar tard, després de mesos i mesos i desacord entre Convergència i Esquerra que van perjudicar el gran derrotat del procés fins ara, que és la comunicació política: recordar a la gent per què s’està fent tot això, com transformar aquell entusiasme encomanadís en un vot sòlid en el temps. Això no es va fer, i la nit del 27-S el marcador va quedar aturat al 48%. I val la pena recordar que el 27-S vàrem fer com si fos un referèndum, però no ho era perquè l’estat espanyol no té l’altura democràtica, com va tenir el canadenc o el britànic, de venir a convèncer els catalans de les bondats de continuar a Espanya.

I d’aquell resultat curt han vingut els tres mesos d’espera absurda. Avui hi ha molta opinió publicada que demana a Mas que convoqui eleccions d’una vegada. Suposo que, a aquestes altures, ja no ve d’una setmana i que Mas esperarà a veure què diu definitivament la CUP.

Avui penso molt en tanta gent que es deu preguntar de què deu haver servit tanta mobilització, tanta il·lusió, tanta via, tanta ve baixa, tantes hores de voluntariat. Jo crec que de molt.

Mirin, en primer lloc, a tots els països del món democràtic hi ha decisions polítiques que s’eternitzen. Als Estats Units em vaig fer tips d’explicar aquelles nits de negociacions contra rellotge per evitar que el govern fes fallida. Ara, a Espanya, ja veurem què passa amb la formació de nou govern.

Però, sobretot: haver sortit al carrer de manera digna, pacífica, massiva, ha servit per demostrar que som un país que és viu, conscient, informat, que pensa per ell mateix.

Si en aquests moments hi ha un partit espanyol que posa com a condició que se celebri un referèndum a Catalunya és perquè a Catalunya hi ha hagut una demanda d’independència. El nou denominador comú del catalanisme polític és el dret a decidir, impensable fa pocs anys. I compta, perquè al Parlament, mentre no es dissolgui, hi ha una majoria absoluta per la independència. Tot això, explicat avui, 28 de desembre, sembla una innocentada. Però és veritat. I per autoestima no podem oblidar-ho. Ni abandonar-ho.