En l'adéu a Duran, la diferència entre centre i moderació. L'editorial d'Antoni Bassas

Aquest cap de setmana ha plegat Duran i Lleida. Ho ha fet en les circumstàncies de tothom conegudes: Després de 29 anys dirigint Unió Democràtica, d assolit un doble zero (zero Diputats a Catalunya, zero Diputats a Madrid) a les darreres eleccions un cop es van separar Convergència i Unió i va haver de presentar-se en solitari, amb el partit trencat i reduït a la meitat després del referèndum intern, sense el reconeixement de la família d’un dels fundadors i màrtirs de la Guerra Civil, Manuel Carrasco i Formiguera, i amb un deute d’Unió de més de 16 milions d’euros.

Hi ha poques llàgrimes per Duran i les poques que hi ha les vessa l’‘establishment’. Perquè Duran se’n va carregat de condecoracions, moltes dels quals internacionals, i de fotos amb presidents i primers ministres, aprofitant la seva pertinença a una família política, la demòcratacristiana, que ha remenat i encara remena moltes cireres a Europa i a Llatinoamèrica. Ha sabut moure’s amb molta més habilitat sobre la moqueta que sobre l’asfalt i, no ha conreat gaire, cada cop menys una empatia personal i mediàtica per a la qual semblava negat i, al final, així li ha anat.

Però sent interessant el personatge, de la desaparició de Duran interessa, també, la continuïtat de l’espai polític que representa, que aquests dies ha estat definit amb fórmules com “centre del catalanisme polític” o “catalanisme moderat”.

No és el mateix. A tots els països del nostre entorn hi ha opcions polítiques dites de centre. N’hi ha que tenen un deix més liberal, d’altres més social, però són opcions per als defensors de l’economia de mercat amb una correcció pública de les desigualtats. (Hi ha un problema a banda que és que les desigualtats augmenten, als joves els costa entrar al mercat de treball i l’economia de mercat està funcionant de meravella, sobretot per a l’1%, i això descol·loca el centre com si fos el canvi climàtic, però aquesta és una altra qüestió). En un país normal i corrent cal una opció forta de centre, i en el cas de Catalunya és important tenir coberts tots els gustos i interessos electorals. Suposo que Convergència voldrà ocupar aquest espai en la seva refundació (que, en part, ja ocupa) i que, per tant, el centre polític no quedarà orfe a Catalunya (el mateix vicepresident Junqueras ens deia aquí, divendres, que considerava el govern Puigdemont com un executiu de centre-esquerra).

Una altra cosa és l’etiqueta aquesta del “catalanisme moderat”. Cada dia sona pitjor. Com si el catalanisme fos un fanatisme, com un dolor, que degudament controlat amb la medicina del pacte fos un dolor tolerable. Per oposició, l’independentisme seria el catalanisme immoderat, salvatge, lleig, que cal combatre i eradicar. “Catalanisme moderat” és una expressió que, clarament, s’ha fet vella. Respon a l’equilibri de forces que ha presidit les relacions Catalunya-Espanya durant les poques dècades del segle XX en què hi ha hagut democràcia a Espanya. El normal és ser espanyol, i afirmar-se com a català és una desviació. Si la desviació és moderada o severa, depèn de la contundència amb què s’afirmi el catalanisme. Però en ple segle XXI, pretendre que la normalitat és el punt de vista castellano-cèntric de les coses és ignorar que les coses han canviat, que Catalunya és avui una realitat política molt més feta, no acabada, és clar, però molt més feta. Ignorar que en ple s. XXI l’estat espanyol ha estat descobert en falta, o sigui, que té por de perdre si fa les coses com es fan en democràcia, venint a Catalunya a convèncer que és millor seguir com fins ara, que no és capaç de ser una Gran Bretanya o un Canadà, fa que el que sigui immoderat sigui l’espanyolisme convertit en un nacionalisme d’estat.

Des del nostre punt de vista, moderació és una altra cosa. Diu el diccionari de l’Institut que ‘moderada’ és la “persona que, en política, en religió, està allunyada dels partits o de les posicions extremes”. No crec que sortir al carrer de manera enraonada, posar les urnes, demanar de posar les urnes, convocar tota la societat i argumentar ‘urbi et orbi’, en democràcia, tingui res d’immoderat.

Als darrers anys dèiem moderació al que en realitat ja només era ser un sotmetiment malhumorat a unes relacions de poder que ens perjudiquen. La societat catalana, en cinc anys de grans riscos socials, ha donat mostres de moderació. Al cap i a la fi, la meitat dels catalans ja ha votat per tenir allò que té tothom.