Ara és l'hora que ens ho creguem. L'editorial d'Antoni Bassas

Convergència i Unió ho han deixat després de 37 anys, i en aquestes últimes hores s’han alçat veus acusant Artur Mas: “Ho estàs dividint tot”.

Certament, trencar una aliança de 37 anys té els seus riscos, però acusar Mas d’estar-ho trencant tot és molt pobre, tan pobre que és inadmissible.

Per diverses raons:

Mas no s’ha inventat el procés. Ha estat la societat catalana la que ha empès els partits, i també per a Mas ha estat un canvi de baix a dalt. Ha estat la societat catalana empoderant-se.

Que t’acusin de dividir la societat els qui, com el Partit Popular, han viscut de la divisió i de l’anticatalanisme promovent la histèria antiestatut, és d’un cinisme polític que no hem d’aguantar. Que Rajoy ahir digués que els partidaris del procés neguen la pluralitat és de riure per no plorar. Posar les urnes i saber què vol la gent és negar la pluralitat? No deu ser tot el contrari? No deu ser que querellar-se criminalment contra els que donen la veu a la societat és negar l’expressió de la pluralitat?

Que t’acusin de dividir la societat perquè planteges un debat democràtic és d’un paternalisme, més encara, d’un autoritarisme indignant. Des de quan, en democràcia, hi ha temes dels que no es pot parlar? Qui ho decideix això? Tinguem-ho clar: aquells que no volen que a Catalunya hi hagi un debat democràtic sobre la independència a Catalunya ens tracten a tots, els que la volen i els que no, com a menors d’edat, i es reserven per a ells el dret dels adults, dels tutors responsables que saben de què convé parlar i de què no. Aquells que no volen aquest debat no confien ni en la societat ni en la democràcia. És que aquest debat “divideix famílies”, diuen. Què s’ha dividit el Quebec? Que s’ha dividit Escòcia? La vida ha continuat. Els països democràtics no es trenquen i són el que volen ser.

Que t’acusin de trencar-ho tot no és objectiu: Catalunya lidera la recuperació espanyola. El primer trimestre, Catalunya encapçala un cop més el rànquing d’exportacions: d’aquí surten el 25,6% de les exportacions espanyoles. Segon classificat, Madrid, 11,6%.

Finalment, acusar Mas d’estar-ho dividint tot és la prova que no viuen en aquest món: tenim una crisi galopant que dispara en totes direccions. Ha estat a punt de carregar-se la monarquia, ha enviat milions de persones a l’atur, milers de joves a l’estranger, amenaça els fonaments de la Unió Europea i l’euro, fa que el Papa dediqui una encíclica al canvi climàtic, dins el món desenvolupat han augmentat les desigualtats, ha posat una activista a l’alcaldia de Barcelona, fa que milions de catalans que, com Mas, mai no havien estat independentistes, surtin al carrer per dignitat, ah!, però resulta que tot ha de continuar igual. Com a Casablanca, però al revés: “El món s’esfondra i nosaltres ens enamorem”, el món canvia però vostè no pensi, no plantegi segons quins debats. Però a quin segle viuen? Com deia el president Kennedy, el canvi és la llei de la vida.

Convergència i Unió ho han deixat. Que alliberats que es veien ahir els convergents, d’haver perdut Duran i Lleida de vista. Duran i Lleida, més que no pas Unió. El trencament ha alliberat moltes energies. Avui, Toni Soler opina que aquest alliberament convergent és el cop d’efecte que calia per rellançar la candidatura de Mas en un temps dominat per l’efecte Colau. Un cop de destral que es pot considerar el primer acte de campanya convergent. A Convergència no li fa cap angúnia afirmar que és ella qui ha trencat. Té riscos, però segur que sense Duran l’alternativa de Mas és més votable per a una part de l’electorat.

Parlant de Duran, l’altre dia, en un vídeo de resum del divorci de CiU, vaig veure Duran fer-se una pregunta que em va semblar pertinent: “Per què hauria de ser independentista si no ho he estat mai?”.

I la primera resposta és òbvia: ningú té l’obligació de pensar igual que un altre. Però Duran és un líder polític, no una persona del carrer. És el líder polític d’un partit que està per la sobirania de Catalunya. Duran ha vist, com vostè i com jo, canviar aquesta societat i ha vist, ell a Madrid, a primera fila, la reacció de l’Estat: la indiferència primer, el menysteniment després, els jutges i els policies a continuació. Ha vist la indiferència fins i tot a la seva tercera via. No cal que es faci independentista, però segur que no ha de canviar res?

El plantejament que fa Catalunya és profundament democràtic, modern, i és font de confiança en el conjunt de la societat. Es tracta que decideixin els vots de tothom, no els despatxos. Que els països siguin el que vulguin ser. Això no els trenca, això els reforça, perquè els reforça la seva condició d’adults, perquè reforça el valor d’un vot en una urna. Ara, a Catalunya, és hora que ens ho creguem.