President, posi la política. L'editorial transcrit d'Antoni Bassas

Som a les hores de protocol que precedeixen el moment de la veritat política.

Aquest vespre, Carles Puigdemont prendrà possessió oficial de la presidència de la Generalitat. Ho farà després que el rei Felip VI no hagi volgut complir amb un altre acte protocol·lari: rebre la presidenta del Parlament perquè li comuniqués la investidura del nou president català.

La negativa del rei a rebre Forcadell atrapa tothom en les seves contradiccions. Forcadell: per què hauria d’anar a Madrid mantenir la connexió la presidenta de la desconnexió? I el rei: per què el cap de l’estat constitucional desaprofita l’ocasió de subratllar el marc constitucional?

Però en aquest joc de contradiccions qui més hi surt perdent és el rei. Se’l suposa un àrbitre neutral i moderador, però ha abdicat d’aquesta funció. Fixin-s’hi: en la seva negativa hi ha senyals de subordinació al govern de Rajoy –que tampoc no dialoga amb líders favorables a la independència de Catalunya–, hi ha reflexos atàvics d’'hidalguía’ militar, hi ha contaminació d’una cultura política espanyola consistent a considerar el diàleg com una debilitat. Hi ha la constatació que un rei més jove no comporta necessàriament un rei més modern. Hi ha una aclucada d’ull populista a l’Espanya uninacional. Hi ha molt poca grandesa perquè hi ha molt poca política. No és que no hi hagi audàcia –audàcia que se li va reconèixer al seu pare per la Transició–, sinó que Felip VI no es permet ni la poca política, la dels gestos, que li reconeix el seu paper institucional, el que dóna d’ell la imatge d’un cap d’estat més espantat que prudent i, per tant, poc útil.

I, per descomptat, el que hi ha és el desig de ser invisible en un dia com el d’ahir, en què la seva germana, Cristina de Borbó, seia al banc dels acusats. Mal dia per sortir a les notícies, devia pensar el rei.

I mal dia per a la societat. Ahir vàrem sentir afirmar l’advocada de l’estat, que representa Hisenda, dient que no vol acusar la infanta perquè “Hacienda somos todos” és publicitat, no llei.

Ho han sentit bé. El que diu l’advocada de l’estat és que en un delicte contra la hisenda pública, la perjudicada no és tota la societat, sinó una administració concreta. Això és salvar la monarquia a canvi de deshonrar el contracte social. I ignorar la societat, és la pèrdua més gran de legitimitat de qualsevol institució.

Demà prendrà possessió el nou govern de Catalunya i s’hauran acabat els actes protocol·laris que acompanyen els relleus polítics. I començarà el que Carles Boix en diu avui “la fase executiva, i no merament declarativa cap a la independència”. Diu el catedràtic de Princeton que “aquesta etapa exigirà dissenyar, amb una certa fredor, una resposta intel·ligent, en el tempo i ens els mitjans”. I en aquest sentit, Toni Soler adverteix que “les accions unilaterals no estan preparades, i que el nou govern català faria bé de mantenir l’orella atenta i la mà estesa per no deixar-se prendre la reivindicació del referèndum”.

I és que la política espanyola viu el malson de tenir un govern en funcions, i a Rajoy li comencen a insinuar que la solució de Mas –apartar-se ell perquè el PP pugui continuar governant– seria una sortida. Se suposa que és per a situacions com aquestes que Convergència i Esquerra van presentar-se a les eleccions espanyoles. Per fer-hi política. Sempre és l’hora, però ara més.