La millor campanya del 20-D és formar govern a Catalunya. L'editorial d'Antoni Bassas

L’actualitat del dia ens porta dues notícies: la presentació de l’acord de Convergència i Esquerra per anar separades al 20-D i les reunions de Rajoy amb Rivera i Iglesias a la Moncloa per fer front comú amb Catalunya.

La complicació de la política catalana em sembla que no cal que la descrigui, en tot cas, només cal constatar que aquells que van anar junts a les catalanes, comparteixen grup parlamentari i aspiren a governar junts es presentaran per separat per anar al Congrés. Entre les raons més comprensibles hi ha la de no repetir el plebiscit o que l’independentisme pugui quedar-se amb el màxim de vots possibles de la CUP, que no es presenta, i per aconseguir-ho és millor una Esquerra sola que una Esquerra amb Convergència. Serà bona aquesta estratègia? Ara miraré de respondre.

I pel que fa a les reunions d’avui de la Moncloa, és ben bé que la política espanyola és un monòleg d’autoconsum: els dos vells partits dinàstics del bipartidisme i els dos emergents escenifiquen gravetat d’estat. Com deia el guionista italià Ennio Flaiano, és greu, però no és seriós. És electoral, és un diàleg entre els que pensen igual, o gairebé, amb l’excepció de Pablo Iglesias, a qui van convidar ahir quan se’n van adonar que no el podien excloure. Perquè l’havien exclòs. Per demanar el referèndum. Però pensen parlar amb l’altra part del problema. Hi ha un 48% de vots de catalans per la independència. Dos milions de persones. Es reuneixen com davant d’una amenaça. Des de quan el vot pacíficament expressat pels ciutadans pot ser considerat una amenaça? No és evident que estem davant un problema polític que la política ha de resoldre? Em sembla que sí. Però fan com si no.

Al cantó català, dèiem, Convergència i Esquerra es presentaran per separat. A Ciutadans li anirà la vida en aquesta campanya, per donar-li vots a Rivera i per aconseguir el somni de guanyar a Catalunya, de derrotar l’independentisme.

Caldrà que Convergència i Esquerra facin una bona campanya. El problema és que la millor campanya que podrien fer sembla que és lluny: tancar l’acord de govern d’una vegada i investir Artur Mas. Anar a les eleccions depenent d’un partit que ni tan sols es presenta, amb el candidat per investir i el país per governar no és la manera més engrescadora de portar un altre cop dos milions de persones a les urnes.

L’acord és un imperatiu i la CUP ho ha de saber. Sembla increïble que, davant de les eleccions que vénen, però, sobretot, de la dificultat de fer la independència, no hi hagi un sentit de generositat. A Espanya, a finals dels 70, un pacte entre bàndols oposats d’una guerra civil va donar lloc als Pactes de la Moncloa, que van acabar fent possible l’estabilitat econòmica i la Constitució. I si no li volen dir generositat, diguin-li visió d’estat, la del nou estat que té al Parlament una majoria d’escons.