Més enllà de la resposta militar. L'editorial d'Antoni Bassas
L’horror de París d’aquest cap de setmana no se’ns en va del cap. Ha reconcentrat les prioritats dels governs occidentals en la derrota militar de l’Estat Islàmic i dibuixa una Europa a la qual se li estan acabant els números dels codis d’emergència de la seguretat nacional i viu al caire de l’estat de guerra. Aquesta és la nova normalitat, estranyament compatible amb la vida de cada dia.
L’aviació francesa ja ha bombardejat posicions de l’Estat Islàmic a Síria, en el que seria una primera resposta ferma de França. El G-20 està reunit a Turquia. Per aquí van les respostes a la guerra declarada per l’Estat Islàmic (no trobo una altra manera de qualificar-ho, ja els deia dissabte que no crec que puguem considerar això de París com un atemptat més de l’estil d’Al-Qaida).
Per aquí van les respostes dic, però no semblen suficients.
Fa cosa d’un mes que la periodista i economista italiana Loretta Napoleoni va passar per Barcelona, convidada pel CCCB. És experta en finançament de terrorisme internacional, i ens va explicar com l’Estat Islàmic s’ha finançat amb els diners que els refugiats sirians han hagut de pagar a les màfies perquè els portessin a Europa, i com el reclutament de persones que després cometen atemptats com el de París és més fàcil gràcies a les xarxes socials que fan córrer propaganda que converteix la violència anti-Occident en una utopia seductora. On ha estat Europa davant l’allau de refugiats? On ha estat tots aquests anys, des de l’11 de setembre del 2001 fins ara? Podem distingir d’una vegada quins són els països o grups privats de països que financen el terrorisme? Per què si l’Estat Islàmic ataca Rússia –va abatre un avió a Egipte fa uns dies, segur que ho recordaran– i ataca França no és possible una resposta conjunta? I, sobretot, als països occidentals que ara ens sentim atacats, hi ha algú amb prou voluntat i valentia política per començar a parlar del comerç d’armes?
Sentim dolor aquests dies, i ens amoïnem. Desitgem ser protegits del mal. Però aquests desitjos, perfectament humans, han de ser compatibles amb la rectificació d’allò que no estem fent bé per no perpetuar una espiral de violència que amenaça la confiança sobre la qual se sustenta la convivència.