Si avui fos un dia normal. L'editorial d'Antoni Bassas
Si avui fos un dia qualsevol els parlaria d’Arantza Quiroga. Arantza Quiroga va ser, fins ahir, la presidenta del PP al País Basc, però va dimitir. Havia proposat una taula sobre pau i reconciliació amb tots els partits, incloent-hi Bildu. Ho va fer quan va entendre que, acabada ETA, el PP no podia continuar vivint només contra ETA. Però la direcció del partit la va desautoritzar i ahir va plegar.
Si avui fos un dia qualsevol em fixaria en una idea. Se’n recorden d’allò d’Aznar d’“abans es trencarà Catalunya que Espanya?”. Avui podrien adaptar-ho en un “abans es trencarà el PP que Catalunya”, perquè quan falten dues setmanes per a les eleccions, estan explotant totes les tensions internes inherents d’un partit tan fort com insegur. El partit d’un govern que està maniobrant per tenir un Tribunal de Justícia de Catalunya més dur contra el procés, que vol substituir el president actual per un de més afí al PP.
Si avui fos un dia qualsevol els parlaria del cardenal de València, Antonio Cañizares, que ahir quan va parlar dels refugiats sirians que s’escampen per Europa va semblar que estava parlant un líder xenòfob sinistre o un multimilionari espantat, però no un home d’Església que estima la gent i que fa seu el Nou Testament: “Era foraster i em vau acollir”.
Si avui fos un dia normal els parlaria del president Artur Mas, que ha anat declarar al Palau de Justícia pel 9-N. Per haver posat unes urnes. No té ni cap ni peus. A tot el món donarien el que no tenen perquè tots els conflictes polítics poguessin ser canalitzats democràticament com s’està intentant des de Catalunya. Veure avui el president de la Generalitat pujar les escales del Tribunal i seure davant un jutge per haver complert amb un mandat electoral i per haver donat la veu a tothom, els del ‘sí’ i els del ‘no’ fa mal a la idea mateixa de la justícia, perquè és profundament injust.
Si no és a través de les urnes, com ha d’expressar-se políticament una societat? Un altre dia podem criticar Mas i el seu govern. Avui, no. Des de l’ARA, en un dia que com avui, només podem expressar la nostra solidaritat amb el president de la Generalitat i sentir-nos coresponsables d’un dia, el 9-N, el dia en què més de dos milions de persones van participar de l’afirmació més radicalment democràtica de la història recent de Catalunya.
Però quest no és un dia normal. Avui és un aniversari. Una efemèride: avui fa 75 anys que va ser afusellat Lluís Companys. Va ser detingut per la Gestapo, lliurat al govern de Franco, torturat, jutjat sense garanties, afusellat i enterrat en un nínxol anònim perquè era el president de Catalunya.
Mirin, en dies com avui, per una banda hem de sostenir que la història de Catalunya, amb els seus patiments, no ens dóna cap plus de superioritat universal. Tots els pobles han patit i pateixen. Però per una altra banda, en dies com avui, 15 d’octubre del 2015, hem d’afirmar clarament, serenament, que tenim tot el dret de viure aquest dia amb dolor per aquell magnicidi i amb esperança perquè ho puguem recordar. Que és la nostra història, que la nostra història no val més, però no val menys que la de cap altre poble.
Tenim molts defectes, però també alguna virtut, una, almenys, que en un dia com avui es fa molta clara: existim amb consciència nacional pròpia, amb un projecte de futur obert. I en un dia de dolor i d’emocions com el d’avui ens fa sentir molt vius.
