La declaració del Parlament. L'editorial d'Antoni Bassas

Ningú, per més favorable que sigui a la independència de Catalunya, pot ignorar les dificultats objectives del pas que van fer ahir Junts pel Sí i la CUP quan van registrar una proposta de resolució perquè en breu el Parlament voti que “declara solemnement l’inici del procés de creació de l’estat català independent en forma de república” –exactament la formulació que va avançar l’ARA la setmana passada–. La proposta inclou el compromís de no acatar el Tribunal Constitucional, al qual considera “deslegitimitat i sense competències”, arran de la sentència de l’estatut del 2010.

Complir aquesta resolució és, ara sí, un desafiament a l’Estat. És, tal com titulem a portada, un pas cap al xoc institucional. La revolta dels somriures s’ha posat seriosa. Parlem, doncs de la proposta i les seves conseqüències.

Aquesta proposta s’ha presentat com una garantia que s’han atorgat mútuament Junts pel Sí i la CUP en el camí de les negociacions que estan mantenint aquests dies. És una manera de conjurar-se que no es faran enrere. Al mateix temps, apugen l’aposta, sobretot Junts pel Sí. Que la CUP estava per la desobediència, ja ho sabien. El Govern de Mas ha protagonitzat alguns actes de desobediència, el més potent dels quals va ser el 9-N, però l’anunci d’ahir ja és tota una altra cosa. Ens preguntem si a canvi de cremar definitivament les naus, Junts pel Sí ha obtingut l’acord de la CUP per investir Mas. Doncs no, no el té i a la CUP continuen insistint que no el tindrà. Però aquesta és una altra qüestió de la qual ningú no sap si en sortirà un acord abans de les espanyoles, després de les espanyoles o anirem a eleccions anticipades.

La proposta és, també, una manera de prendre la iniciativa parlamentària, i encara més tenint en compte que si no hi ha govern, el sobiranisme s’expressarà sobretot des del nou Parlament.

Conseqüències de la proposta: jurídiques i polítiques, de moment, limitades. Polítiques totes: només cal veure avui la premsa espanyola i la premsa internacional, que s’ho prenen com un anunci de DUI.

En aquests titulars, sobretot els escrits a Madrid, hi ha expressions com “cop a l’estat” o “cop a la democràcia”.

En això no hi ha altre remei que tornar a arguments coneguts: el primer cop a la democràcia el va donar el Tribunal Constitucional quan, després d’una campanya d’intoxicació, obsessiva, per tota Espanya, del PP per guanyar als despatxos el que no va poder guanyar a les urnes, va sentenciar en contra d’alguns articles aprovats en referèndum.

Tot el que ha vingut després des de Catalunya és reacció, crisi econòmica, resposta política, il·lusió ciutadana i la més impassible inacció de l’Estat o l’acció judicial, però mai política, escudats en allò de lliures i iguals, com si a una regió del pes polític i econòmic de Catalunya i de la seva personalitat lingüística i cultural diferenciada se la pogués tractar com en una cadena de muntatge. La traçabilitat del procés, de com hem arribat fins aquí, és claríssima. En certa manera, amb la declaració d’ahir, l’Estat ha recollit el que ha sembrat, i ho sabia.

La declaració està basada, també, en els vots. En una majoria absoluta del Parlament. Sentir dir que és antidemocràtica és tota una paradoxa.

Però per més que la proposta estigui falcada en les raons històriques passades i recents, i en els vots, no perdem de vista que és fruit d’un referèndum imperfecte que va donar una resultat enorme, 48% pel ‘sí’, però curt, imperfecte també, aquest 48%. Tothom sap com n’és de diversa la societat catalana, i com en la mesura que el ‘sí’ apuja l’aposta, fins i tot aquells que han abraçat sense problemes el catalanisme, entès com a autonomisme, poden arronsar-se o ser hostils a qualsevol acció política que contingui un risc. En aquest sentit, la majoria absoluta del Parlament ha d’entendre que té força, però que no té una força absoluta. I tots hem d’entendre que ni la independència és a tocar, ni el final de procés és a tocar, i menys amb proclames com les de Rajoy amb allò de “no em tremolarà la mà”. El contenciós de Catalunya creix i és aquí per quedar-se.

Mirin, en el fons, la proposta d’ahir és una continuació de les manifestacions d’aquests anys però per altres mitjans, és un crit que fa Catalunya a Espanya, a la Unió Europea i al món. Ho diu el text. Vol cridar l’atenció. Té un component d’exasperació embolicada amb dignitat, sap que són paraules gruixudes, que és una promesa d’incert o qui sap si de dolorós compliment. Estic segur que farà algun efecte, i vull creure que serà positiu. Però no demà. A la curta –ve la campanya electoral de les espanyoles–, els missatges es radicalitzaran. Això serà a mitjà i a llarg termini. A mitjà termini perquè encara falten mesos perquè Catalunya i Espanya tinguin govern totes dues. I perquè a llarg termini, vull pensar que la persistència a Catalunya i el sentit comú donaran pas a una solució política d’un problema polític.