La resistència de les dones
Enviar pastilles abortives, treure's el vel o com les feministes intenten saltar les restriccions ultres
Coincidint amb la quarta onada del feminisme, s'han fet forts els partits ultradretans a tot el món que obliguen les dones a construir estratègies d'insubmissió. De l'Àfrica a Amèrica, i passant també per una Europa que a cada elecció veu com els discursos de l'odi i contra els drets de les dones es van fent grans, en part gràcies a l'altaveu de les xarxes socials.
Estats Units
Un govern orgullosament masclista als EUA
El retorn de Donald Trump a la Casa Blanca dona ales a tots els moviments reaccionaris i orgullosament masclistes. Abans que el republicà prengués possessió i comencés a desplegar la seva agenda ultra, molts influencers reaccionaris ja es van sentir avalats per la seva victòria a les urnes. Influencers com el supremacista blanc Nick Fuentes van celebrar el triomf de Trump amb el lema “El teu cos, la meva decisió”. Una versió del lema de les feministes "El meu cos, la meva decisió”, que tant s'ha sentit a les manifestacions a favor de l'avortament als Estats Units. En resposta hi va haver un intent de replicar el moviment 4B sud-coreà, però de moment continua sense quallar.
Les feministes no són una excepció en la paràlisi i el desànim davant l'allau que ha suposat el primer mes i mig de mandat de Trump. Un dels principals blancs de l'agenda ultra del republicà són les polítiques de gènere i igualtat. Trump ha posat fi a les polítiques d'igualtat dins de l'administració i algunes empreses privades han seguit les seves petjades per por de ser objectiu de la ira del magnat. També ha demonitzat les dones trans i les ha vetat dels esports femenins. El magnat ha signat dues ordres més que afecten per igual dones i homes trans: els exclou de l'exèrcit al considerar-los malalts mentals, torna a patologitzar-los i els obliga a tornar a utilitzar el seu gènere assignat al néixer en els documents legals.
El moviment antiavortista i els ultraconservadors cristians també se senten reforçats amb Trump i esperen poder fer més avenços en la seva agenda. El dret a l'avortament continua derogat i molts estats conservadors ja estan prenent accions per intentar atacar els mètodes alternatius, com és l'enviament de pastilles abortives. Aquest és un dels pocs recursos que els queden a moltes dones quan s'ha prohibit completament l'avortament al seu estat i no es poden desplaçar a un altre per qüestions econòmiques. Mentrestant, des que es va derogar el dret a l'avortament el 2022 la mortalitat infantil no fa més que créixer.
Argentina
La motoserra de Milei contra les dones
El moviment Ni Una Menys va revolucionar la societat argentina amb la seva protesta massiva contra els feminicidis arran de l'assassinat d'una nena de 14 anys embarassada, Chiara Páez, per la brutal pallissa del seu xicot, de 17, quan ella li va dir que no volia avortar. Centenars de milers de dones van sortir als carrers de Buenos Aires aquell 3 de juny del 2015 i ho han fet cada any per aquella data per reclamar acabar amb la violència masclista. La protesta va aconseguir que es creés un registre de feminicidis, un cos judicial per a la violència de gènere i un ministeri de la Dona. Després, el moviment global del 8-M, esperonat pel Me Too, va renovar les forces del feminisme argentí unificat en el crit Ni una menys.
La motoserra i l'odi a les dones
Però l'any passat, la marxa anual del 3 de juny de les dones argentines es va convertir en una manifestació contra Javier Milei, al qual acusen de promoure “el negacionisme de la violència de gènere, l'odi cap a les dones i cap a les dissidències sexogenèriques”. La motoserra de Milei va començar per eliminar el ministeri de la Dona, va desarticular totes les seves polítiques i va desmantellar després els programes i les polítiques públiques que s'havien creat per atendre les víctimes de violència masclista i els col·lectius LGBTI. A més, ha anunciat que eliminarà el terme feminicidi. Les retallades socials i el seu impacte sobre les capes més empobrides de la societat tenen també una incidència especial sobre les dones, i és per això que el Ni Una Menys i les seves marxes del 3-J, el 8-M i el 25-N són ara una lluita anti-Milei.
Afganistan i Iran
Obligades a manifestar-se entre quatre parets
La imatge és recurrent. Un grup reduït de dones es reuneixen en una casa no identificada i es filmen amb una càmera mentre sostenen cartells que reivindiquen el seu dret a l'educació, a la feina i a la llibertat. En definitiva, a tenir una vida digna. Totes van vestides amb túnica i hijab, i es cobreixen la cara amb una mascareta. De vegades fins i tot porten ulleres de sol per assegurar-se que ningú no les reconegui. Un cop filmades les imatges, les difonen a les xarxes socials o les envien als mitjans de comunicació.
Aquesta és la forma com les dones afganeses protesten en l'actualitat. És l'única que els queda, després que el règim talibà s'hagi acarnissat a reprimir violentament qualsevol intent de manifestació al carrer i hagi detingut destacades activistes. Una de les últimes va ser Julia Parsi, que va estar empresonada durant gairebé tres mesos i va perdre l'audició d'una orella pels cops que li van clavar.
Purple Saturdays Movement, el moviment violeta dels dissabtes, Independent Coalition of Afghanistan Women's Protest Movements (coalició independent dels moviments de protesta de les dones a l'Afganistan), o Window of Hope Women's Movement (moviment de la finestra d'esperança de les dones) són alguns dels col·lectius que organitzen aquest tipus de protestes. Són manifestacions totalment simbòliques i també minoritàries, però és la manera com les dones afganeses recorden al món que elles continuen condemnades a l'ostracisme. Estan així des de fa més de tres anys i mig, el temps que fa que els talibans van tornar al poder.
Fora dels instituts i la universitat
Aquest últim any, a més, els fonamentalistes han reblat el clau i han endurit les restriccions contra les dones. L'Afganistan continua sent l'únic país del món on les dones no poden estudiar educació secundària ni universitària. Tampoc poden treballar en feines qualificades, ni fer esport, ni freqüentar perruqueries ni centres d'estètica, ni passejar-se per llocs tan aparentment banals com els parcs públics. Tampoc no poden viatjar o desplaçar-se en transport públic si no van acompanyades d'un home de la família. I, des d'aquest any, tampoc poden fer sentir la seva veu en públic. Per tot això, el simple fet de sortir al carrer, estudiar o guanyar diners ja és un acte de resistència. L'associació catalana Ponts per la Pau és una de les que hi promou l'obertura d'escoles clandestines.
Al país veí, a l'Iran, mostrar-se en públic sense un vel al cap continua sent el principal acte de protesta de les dones contra el règim dels aiatol·làs. Dijous passat el poder judicial iranià va anunciar una demanda contra els organitzadors de la cerimònia de lliurament dels Premis Nacionals d'Arquitectura i Interiorisme, que es va celebrar l'any passat i en què diverses participants van assistir sense hijab. Les imatges es van fer virals a les xarxes socials. De fet, això ha estat un clàssic durant els últims mesos: dones de renom que han assistit sense vel a esdeveniments públics de gran projecció nacional.
Corea del Sud
Les sud-coreanes que no volen saber res dels homes
En una de les societats més patriarcals del món, les dones han dit prou i ho han fet d'una forma radical. És el moviment de les dones 4B de Corea del Sud. La B és el so en anglès de la paraula bi que en coreà vol dir no. Aquestes dones diuen no a quatre coses: no al matrimoni, no a la maternitat, no a les relacions romàntiques amb cap home i no al sexe. Directament, no volen saber res dels homes. Aquest moviment, que propugna el celibat, comença ja a tenir adeptes en altres països com els Estats Units, on s'ha contagiat com a resposta a la reculada en els drets de les dones que s'està produint en aquell país. Però l'opció extremista que han adoptat les dones 4B sud-coreanes prové sobretot del seu rebuig, diuen, a ser “màquines de fer nadons”.
“No som màquines de fer nadons”
Corea del Sud és el país amb una taxa de natalitat més baixa del món. I la ministra que va intentar fomentar la natalitat entre el 2017 i el 2018, Chung Hyun-back, va arribar a la conclusió que la principal responsable d'aquesta dada és “la cultura patriarcal” del país. Les dones sud-coreanes que tenen fills es veuen forçades a deixar la seva feina, per costum, però de vegades també literalment. Les joves sud-coreanes s'enfronten també a una de les bretxes salarials de gènere més altes del món (el país està en el número 105 d'un llistat de 146 països), i veuen com el rol tradicional de la dona encara domina en la conversa social. Contra tot això es rebel·la el moviment 4B, que va sorgir arran del moviment de protesta que va esclatar el 2016 per l'assassinat d'una dona en els lavabos d'una estació de tren a Seül.