“El relat masculí diu que les dones que surten de la norma són perilloses”

BarcelonaSi pensem en els personatges de Pandora i Eva, el primer que ens vindrà al cap és que totes dues són responsables dels mals de la humanitat. Ni més ni menys. En el primer cas, i segons la mitologia grega, Pandora –que era la primera dona– va ser qui va obrir la capsa que contenia totes les desgràcies del món, mentre que Eva, també la primera dona segons la Bíblia, va menjar la fruita prohibida i va provocar l’expulsió d’homes i dones del paradís. Totes dues són el que l'escriptora i il·lustradora Maria Hesse anomena “males dones”, figures femenines que van existir al llarg de la història o que es representen a través de la mitologia i les llegendes i que són considerades dolentes, perverses o boges perquè van sortir del camí marcat. 

A totes aquestes dones Hesse els dedica el seu últim llibre, Malas mujeres (Lumen), on fa un repàs d’aquests personatges tant de ficció com reals. Analitza l’aparició dels primers mites i les històries i llegendes que ens han arribat fins avui i que es representen amb noves formes de narrativa, com poden ser les sèries. 

El punt de partida del llibre és trencar amb el relat explicat durant segles pels homes. L’autora critica que sempre han sigut ells els encarregats d’explicar la història i que, a través de relats, llegendes i narracions, han anat inculcant idees sobre com havien de ser les dones –pures, dòcils, submises, amoroses– i com no havien de ser. I aquí és on van néixer personatges com Pandora o Eva, que l’autora rescata i reivindica amb una altra mirada, per descobrir la seva valentia o la injustícia amb què se les va tractar. 

“El relat masculí ens va fer creure durant molt de temps que les dones que surten de la norma són unes boges, unes provocadores, unes farsants… que són dones perilloses i, en definitiva, dolentes”, diu Hesse. Al seu llibre hi barreja tant personatges ficticis com reals, perquè diu que és important “demostrar com la ficció condiciona les nostres vides i crea referents, i per això volia exemples de dones que van existir, perquè així es veu el poder que té el relat i com influeix a l’hora de jutjar i condicionar la vida real”. Dones reals com Agripina –germana de l’emperador Calígula–, les bruixes que van morir cremades només pel fet de ser diferents, Cleòpatra o les sufragistes acompanyen en el llibre personatges de ficció que tenen un especial interès per desmuntar el discurs hegemònic transmès al llarg dels temps, com Medea, Circe o Lady Macbeth, entre moltes altres. 

¿I si l’autora hagués de triar algun dels personatges que analitza al llibre? Hesse reconeix que és difícil, però cita el mite de Medusa com un dels que més l’ha impactat. “És la dona violentada i culpabilitzada a qui transformen en monstre per justificar la violació”, diu. També destaca un personatge més proper en el temps i molt present en l’imaginari col·lectiu: Madame Bovary, que va crear Gustave Flaubert i que, segons l'autora, simbolitza les males mares. “És una etiqueta que encara pesa molt avui en dia”. I és que el llibre està dividit per arquetips, però “tots estan relacionats i fàcilment una dona pot portar diverses etiquetes, per exemple boja, envejosa i mala mare”. 

Per a Hesse aquest llibre forma part de “l’aquelarre” que està fent al desconstruir moltes de les coses que li han estat inculcades des de petita. “És un procés lent i sovint costa adonar-te d’idees i concepcions que tens molt interioritzades i són molt errònies”, diu. “És cansat però alhora ens fa créixer i aprendre”. Per això, explica, li agrada utilitzar la frase “estem cansades i estem construint el nostre aquelarre”: "A vegades voldria abaixar el nivell però no ho faig perquè alhora em sento molt reconfortada, molt acompanyada i sento molta admiració per moltes de les dones que m’envolten. Juntes som més fortes, necessitàvem aquesta unitat perquè la càrrega, així, pesa menys”. 

Hesse explica que molta gent li ha preguntat si s’ho ha passat malament escrivint aquest llibre, i la realitat és ben diferent. “M’ho he passat bé fent-lo –diu–, no és una crítica al passat, és una invitació a entendre’l, a saber d’on venim i seguir llegint amb una mirada diferent, perquè aquesta nova mirada és reconfortant. Crec que és molt important tornar a donar significat a la història i a les paraules”. Tot i això, sí que hi ha un punt agredolç en la publicació del llibre i és comprovar que “sempre em llegeixen dones”. “El meu públic són dones com jo, que pensen com jo, amb idees i valors similars. Ho veig a les presentacions que faig, on hi ha poquíssims homes i crec que seria molt important poder arribar a nous públics, però costa molt”. “Els homes, quan veuen l’etiqueta femení ja interioritzen que allò no els interessa, no és per a ells i, en canvi, nosaltres ens hem passat la vida llegint i veient històries d’homes, en les quals no ens sentíem representades, i no passava res. Però al revés encara no passa”, lamenta.