Quan l'administració exerceix violència masclista
Neix un observatori per denunciar la desatenció i els abusos en comissaries o jutjats contra les dones agredides
BarcelonaUna mare amb una criatura de pocs dies entra en un jutjat per denunciar violència masclista. La jutgessa li retreu que decidís quedar-se a Espanya i no marxar al seu país quan va saber que estava embarassada. En el temps que està al jutjat tampoc se li permet donar el pit al nadó. En una comissaria, una dona relata com la seva parella l’escridassa i la insulta constantment i, a l'acabar el seu testimoni, el policia li respon preguntant-li si creu que tot allò és violència psicològica masclista. Conscientment o inconscientment, els agents exerceixen el que s’anomena violència institucional masclista, que és la desatenció per acció o omissió dels poders públics a aquestes dones. Des del 2020 la llei catalana recull aquest tipus d’agressions, molt difícils d’identificar i de denunciar, que ara el nou Observatori estatal de la violència institucional (Ovim) pretén documentar i denunciar. Es tracta d'una iniciativa pionera a Europa nascuda de la suma de l'associació Hèlia i Almena Cooperativa Feminista, que es presenta aquest divendres oficialment a Barcelona.
La idea de l’Ovim sorgeix de les mateixes dones. Des de fa cinc anys Hèlia té en marxa el programa Veïnes per veïnes, en què voluntàries acompanyen víctimes en el circuit amb l'administració. En un any, ha fet 212 acompanyaments, en una trentena dels quals s'han detectat maltractaments institucionals. Sovint a les mateixes víctimes els costa reconèixer aquest abús, perquè, imbuïdes pel mateix sistema patriarcal i discriminatori, jutgen una conducta abusiva com la norma, "perquè sempre ha sigut així", explica Liliana Aragón, cofundadora de l'Observatori i coordinadora d'Hèlia.
Aquesta és la funció de l'Observatori: trencar aquesta dinàmica, que s'han trobat fins i tot als serveis socials, a les escoles o en serveis especialitzats en atenció a la dona. Les dones més afectades per aquestes agressions són les de col·lectius més vulnerables i, per tant, amb menys eines per denunciar, com són les dones migrades, menors d'edat o amb alguna discapacitat. A més, també en són víctimes les dones que les defensen. És la coneguda com a violència de segon ordre, també tipificada per llei. S'hi han trobat de tot: personal que no se les ha cregut, les ha revictimitzat i les ha responsabilitzat de les agressions que han patit, explica Aragón.
Una resposta habitual
Aragón explica que “sovint” els pocs casos de violència institucional que es denuncien obtenen com a resposta de l'administració que “són casos aïllats”. Per contra, prohibir que una dona estigui acompanyada en tot moment o que el funcionari de torn no tingui cap formació sobre gènere i reprodueixi els estereotips també és violència institucional i està molt estès. De la mateixa manera, també és una agressió que en una declaració, a comissaria o al jutjat, només es deixi explicar un episodi violent concret i no tot l’historial, cosa que donaria més elements per determinar quines són les mesures de protecció per a la víctima.
L'observatori es presenta com una web, en què, a través d’un formulari virtual, dones i entitats poden fer la seva denúncia de manera totalment anònima. "Posar-li nom a la violència és el primer pas perquè no hi hagi abusos", continua l'activista, que presenta l'observatori com a una “eina feminista” per “vigilar” el poder públic i alhora “impulsar pedagogia feminista” cap a la societat i l'administració.