El feminisme recupera el pols en el primer 8-M postpandèmic

BarcelonaLa pluja com a metàfora del patriarcat amenaçava tot el dia la feliç represa de les mobilitzacions del 8-M però, finalment, el feminisme s’ha imposat per unes hores. Fins a 15.000 persones –la immensa majoria dones de totes les edats– han desfilat pels carrers del centre de Barcelona en la primera manifestació del moviment sense restriccions pandèmiques. 

Alguns s’afanyaran a dir que no són les centenars de milers de persones del 2018, el primer any que, amb l’empenta del Me Too, el feminisme va sortir als carrers trepitjant tan fort que va sorprendre les pròpies i els estranys. Però ara per ara el feminisme és el moviment més transversal i capaç de fer convocatòries multitudinàries, malgrat les divisions –que hi són, com en tots els moviments progressistes que es preuin–. Malgrat tot, i amb tota la suma de colors, sensibilitats, edats i reivindicacions, les dones catalanes han aconseguit arribar al dia gran del feminisme més o menys unides, a diferència del que ha passat a Madrid. "Totes som diferents però en aquesta diferència tenim espai per conviure, sent conscients que totes sumem i dividides ens resten", afirma Maria José Carrasco, caminant per la Gran Via amb una pancarta casolana de "Ni una Més", per denunciar el degoteig incansable de feminicidis.

A diferència d’altres anys, en aquesta ocasió la vaga de cures, consum i laboral la convocava la minoritària CGT i, com es preveia, ha tingut un seguiment molt menor. "Hem deixat les criatures a casa, amb els marits", explicaven dues amigues que feia dies que debatien per WhatsApp si secundarien la triple aturada i s’afegirien a la manifestació. Al final "fifty-fifty", es justifiquen, rient.

Pressió per la maternitat

De motius en sobren per ser aquesta tarda ennuvolada a Barcelona. Preguntant sense ànim de ser una notària, la llista de motius, de reivindicacions o de queixes és llarga: de la llibertat sexoafectiva al dret a decidir pel propi cos, a guanyar el mateix que els homes o poder anar sola pels carrers sigui l’hora que sigui. Es comprova que l’enginy es manté intacte de convocatòries anteriors tant amb el to dels textos de les pancartes com els càntics que es repeteixen mentre avança la columna, on sobresurten uns enormes globus de color lila amb un 8-M sobreimprès. Un apunt a peu de pàgina: el feminisme guanya la batalla al mateix ritme que el català perd la seva, com si la suma de l’un i l’altre fos una operació impossible. Ni a l’observadora menys atenta se li escapa que el castellà s’imposa per golejada en les lletres impreses i en els crits que se senten aquí i allà, i potser per això triomfa la versió catalana de la pancarta bilingüe "Sí, tinc + de 30 anys i no, no estic buscant tenir un fill". És, per cert, d’Íngrid Picanyol, que als 33 anys explica que està més que tipa que tothom s’atreveixi a preguntar-li quan voldrà ser mare, sense tenir en compte si vol però té problemes, i sobretot, sobretot, l'emprenya que ningú li demani res semblant al seu company. 

"Contra les precarietats, les fronteres i les violències" és el lema que ha triat aquest any l’Assemblea 8-M, l’entitat que ha aconseguit aquesta manifestació unitària i que no ha volgut obviar la dramàtica situació de la guerra a Ucraïna. "Des de les sufragistes, el feminisme i la pau han anat de la mà. Les dones defensem la vida i no la mort i les guerres", exposa Dolores Pulio, portaveu de l’Assemblea a l’inici de la marxa. El manifest de la diada subratlla que la pandèmia ha fet més profundes les bretxes salarial i de gènere, ha precaritzat les dones, sobretot les migrades i racialitzades, i es conjura contra la llei d’estrangeria i el "capitalisme heteropatriarcal i colonial", l’enemic a vèncer per la llibertat de dones lesbianes, transgènere, transsexuals i no binàries.

Com de difícil la pandèmia i les crisis perfilen el camí del futur ho saben bé les més joves, que es deixen veure en grups i garanteixen el relleu generacional del moviment, al qual encara queda molta corda. Corda i feina. En l’horitzó hi ha l’esperada reforma de la llei de l’avortament que ha de permetre, precisament a elles, poder decidir sense el consentiment dels progenitors, però també la de llibertat sexual, coneguda com la del sí és sí. 

Com deia Carmen Madera, veterana de 75 anys amb doble militància a CCOO i el feminisme, hi ha raons per a l’optimisme: "Per fi ara les manifestacions com aquestes han deixat de ser una desfilada de iaies perquè ara ja hi ha moltes joves". Si una cosa demostra aquest 8-M és que el moviment ha resistit a l’aturada pandèmica i són moltes les dones que ja tenen marcat en vermell aquest dia. Vermell no perquè sigui una festa, sinó perquè cada cop menys es volen perdre sumar. "Avui d’aquelarre?", preguntaven els de la conyeta. Avui l’escombra fa festa.