El meu dia (especialment) feminista

BarcelonaCada dia és 8 de març. Ho tinc molt clar, però tinc debilitat per aquesta data i el visc amb una energia especial i poderosa des que poso un peu a terra a primera hora del matí.

Dijous ja vaig començar forteta. Vaig escriure un tuit per explicar que el 8-M no és el dia del pare estil grans magatzems i que els homes no cal que ens felicitin. Perquè el 8M és un dia de lluita i en lloc de felicitar-nos per ser unes pringades (encara), ens estimem més que se’ns pregunti com vivim el patriarcat dels pebrots, o que els homes feministes interpel·lin els homes masclistes. I per sobre de tot que ens facin saber que estan al nostre costat avui i tots els dies de l’any. L’ARA ha tingut el detall de destacar el tuit i jo també n’he fet difusió i avui a primera hora el meu telèfon treu fum.

Fins que surto escopetejada cap al carrer Casp on m’esperen tres dones potents: l’actriu Victòria Pagès, la ginecòloga i sexòloga Raquel Tulleuda i l’Anna Puigboltes, directora del programa El balcó, de Ràdio Barcelona. Amb elles debatem sobre el feminisme a partir d’un dilema que hem aportat cadascuna i constato que les dones cada vegada ho tenim més clar. I que el salt mental que hem fet les de la meva generació (en tinc 54) és tirant a quàntic. S’ha acabat. Se acabó. Ended. Finitto.

De nou marxo corrents, ara cap al dinar que ha organitzat el Comitè 8-M de Gràcia. La proposta és que el menjar el cuinin homes perquè les dones no hàgim d’assumir la part de cures i bla, bla, bla. La convocatòria és un èxit espaterrant. I el dinar... L’arròs... El resultat gastronòmic... Res, que l’any que ve, endavant i que es repeteixi, sisplau i gràcies, però hi havia qui suggeria apuntar el comitè masculí a un curs de cuina i logística.

M’escapo a casa, responc més missatges en què debato mil temes feministes i torno a sortir al carrer perquè ja és l’hora de la mani i les companyes d’OnSónLesDones m’esperen amb la pancarta. Fa vuit dies que fem recompte per constatar, un any més, que als principals mitjans de comunicació catalans les dones estem subrepresentades, i tenim ganes de cridar una mica-bastant-molt per deixar anar certes cosetes que ens passen pel cap quan veiem com està el pati dels opinadors, perquè encara són majoria d’homes. Ehem.

Aquest any la manifestació surt dels Jardinets de Gràcia. I com acostuma a passar, a primera hora hi ha poca gent i les que hi som, tot i ser manifestantes professionals, ens mirem amb cara de pànic, tement que aquest sí, aquest any punxarem. I no. Aquest any ha tornat a ser un èxit de participació esclatant. Amb una gran diversitat d’edats, orígens i condicions. I també de lemes i de visions, alguns d’ells fins i tot oposats. I m’agrada. Perquè significa que hi ha diferents maneres de lluitar contra el patriarcat sota una mateixa bandera, el feminisme.

Ho confesso, no he arribat al final de la mani. Estava trinxada. Havia d’escriure aquesta crònica. I tinc un sopar amb dues amigues imperdibles. Les feministes som imperfectes. Per sort. Bona lluita, companyes.