Jaume Cabré: "Jo escric i prou. Cada elogi m'obliga a fer-ho millor"

Superats els primers dies amb Jo confesso al carrer, com ho porta?

Estic eufòric i cansat. Eufòric per una recepció tan agradable; cansat perquè, per desgràcia, les preguntes que m'han de fer són referides a la situació de la llengua i a la mania espanyola d'intentar escanyar tot el que té a veure amb el fet de ser normals i no haver de parlar sempre de la llengua. M'empipa perquè no ho tenim resolt. És un argument més a favor de la independència, per estalviar-nos el psiquiatre, com a poble, i poder ser feliços.

Veig que s'ha hagut de justificar molt.

Sí, i estar a la defensiva. Els que ataquen la immersió es posen noms pacífics, de convivències i de llibertats, però van a carregar-se la línia de flotació. No sé quina és la raó, perquè al castellà no li pot anar més bé, no sé quin és aquest odi.

El fatiga la promoció?

L'editorial ha llançat la casa per la finestra i he de correspondre a una gent que hi ha cregut molt, s'hi ha arremangat i ha aconseguit que a la roda de premsa hi hagués 50 periodistes. Cansa però és l'hòstia.

El màxim alliberament és quan dóna la novel·la a l'editor?

Sí, el moment en què dius: avui no vaig a la feina, avui llegiré tot el dia i no passa res!

Quan Jo confesso va anar a la impremta, quanta gent havia llegit la novel·la?

Fa anys que compto amb vuit o nou persones generoses, entre les quals ara també hi ha els meus fills, que em fan un examen. No sempre els faig cas, però m'ajuden moltíssim.

Del que li estan dient els primers que han acabat les mil pàgines, què el satisfà més?

El que diu que hi ha quedat enganxat, el que avisa a casa: "No em passa res, és que estic llegint Jo confesso , perdoneu però anirem de pizzes quinze dies". Que hi practiquen el que també en po dríem dir immersió.

És un desafiament publicar mil pàgines ara que estem avesats als 140 caràcters del Twitter?

La novel·la passa del milió de caràcters! No decideixo les pàgines, però sí que la idea és apujar el llistó. Saps que pots perdre algun lector, però també en guanyes. Abans sabia una cosa, que el lector és intel·ligent; ara en sé dues, el lector, a més, és curiós i té moltes raons per girar cada full si hi has posat elements que el conviden a fer-ho. Ell fa un esforç i tu mires de compensar-l'hi.

Li pesa molt que el país estigui tan orgullós del seu èxit a Alemanya, la responsabilitat de dignificar la nostra llengua i literatura al món, els elogis i els premis?

Em sembla que parlen d'un altre, em fa aquest efecte, penso que estan exagerant i no em dono per al·ludit. He de mirar de no espatllar-ho, perquè és agradable quan et diuen coses positives, però sobretot he de continuar treballant.

Però assumeix la responsabilitat social de l'escriptor...

Aquí citaria el Nonell; ell deia: "Jo pinto i prou". Jo dic: jo escric i prou, i cada elogi m'obliga a escriure més i millor. T'has de dir: nano, t'ha tocat i has de conti nuar treballant també pel col·lectiu.

Estar vuit anys fent una novel·la vol dir ser molt exigent i perfeccionista.

Pots dir-ne obsessiu. L'exigència ve quan has rellegit una obra teva i te n'has avergonyit, has pensat que t'havies precipitat. Aquesta idea em persegueix com un malson, abans d'anar a impremta he d'haver fet la feina al taller.

Guardiola, perfeccionista, exigent i obsessiu, va dir que el seu ofici tenia moments acollonants, per exemple quan descobria com guanyar el rival. Quins són els seus?

Hi ha moments en què dius això funciona, quan trobes elements d'estil o de construcció, en la línia aquella d'apujar llistons, d'aconseguir que es faci llegir de manera més dinàmica. Ho fas sabent que no pots demanar impossibles al lector: si el convides a fer un salt ha de confiar que hi ha xarxa, que el recolliràs.

Europa té més passat que futur?

Té futur, m'agrada imaginar una Europa repensada en què els estats no siguin una llosa. No sé si això és molt idealista...

Es considera idealista?

A mi em sembla que sí, potser perquè m'agrada somiar, tenir un horitzó que hi ha allà i et fa caminar, al marge de si hi arribaràs.

És optimista sobre el progrés global?

Això surt a la novel·la. ¿Hi ha d'haver poesia després d'Auschwitz? Sí, perquè és la manera d'explicar-nos-ho, però el plantejament optimista que diu "després de l'Holocaust aquest horror no es repetirà mai més", cagada pastoreta, perquè tens la neteja ètnica a la guerra dels Balcans, el tracte amb els kurds, el genocidi a Armènia i dius: ostres, quin camí que hi ha per córrer, avancem però costa un colló i mig!

Què li dóna la música?

Tot. És l'art que té més avantatges perquè entra en l'individu sense demanar permís, i quan et quedes amb la boca oberta i no penses en res més que en allò és un moment màgic, un regal. L'art aconsegueix que t'agenollis davant d'obres o fins i tot davant de persones quan tu només t'agenolles si t'ha caigut una cosa, per agafar-la. Però té aquest poder, i m'agrada no poder-me'l explicar sinó viure'l. És acostar-se a la felicitat. Amb la literatura també: quan llegeixo un llibre que s'apodera de mi estic molt content.

No li fa ràbia no haver-lo escrit vostè?

Sí, m'ha passat molts cops, però aquesta ràbia m'agrada.

Em pot descriure la seva jornada laboral quan està escrivint?

M'hi poso a quarts de deu fins a l'hora de dinar, i el dia ideal plego a les sis per llegir un parell d'hores. Fa molt temps vaig decidir que no podia treballar de nit perquè després no dormia.

Des que és avi és més feliç?

Oooh... i tant! Estic molt impa cient perquè el meu nét té un any i encara no li puc explicar contes, tot just comença a veure que els llibres es poden obrir. Com a pare vaig implicar-m'hi molt, però escriure volia dir passar moltes hores tancat. Sí que era a casa, però no hi era.

Què és millor com a escriptor, ser estimat o ser admirat? Què gratifica més?

No ho sé, no hi reflexiono perquè em fa certa angúnia. Percebo afecte, certa admiració, potser sí... I agraïment! Molta gent em dóna les gràcies.

I a qui admira?

Schubert em sembla que me l'estimaria molt, però potser després de viure quatre dies amb ell, vés a saber. Sé que amb alguns d'a quests a qui admiro tant seria impossible passar-hi ni una tarda perquè eren gent insuportable, i no perquè fossin malvats, sinó per les manies. Thomas Mann mantenia unes distàncies. Admiro la gent més permeable al que l'envolta, que sap estimar els seus, que sap respectar.

És ambiciós literàriament, admet que li va la vida quan escriu i a més és perfeccionista. Costa pensar que una persona així pugui ser feliç.

Al contrari, estàs fent una feina que t'apassiona i et sents bé, i gran part de la felicitat és sentir-se bé. Hem començat la conversa parlant de quina llàstima que estiguem fatigats per una situació política que no ens agrada. Aquest tram de felicitat no el tinc cobert, i treballo perquè això no em converteixi en un amargat. La mare de l'Adrià, protagonista de la novel·la, li diu: "Ei, que no hem vingut a la vida a ser feliços", però és una dona molt especial. Jo crec que sí, que hem vingut a la vida a mirar de ser feliços i a quedar-nos amb el tros de felicitat que ens ha tocat, i tampoc ambicionar-ne gaire més, perquè deixaríem de ser feliços.