“Xevi, xivi, xovi, xuvi!”

Santa Cristina d'Aro“Xevi, xivi, xovi, xuvi!”, diu. I el didal que té al dit índex de la mà dreta desapareix. “Xevi, xivi, xovi, xuvi!”, fa de nou. I el didal apareix a l’índex de la mà esquerra. Soc al teatret del Gran Museu de la Màgia, situat en una masia de Santa Cristina d’Aro, gaudint d’una actuació del mag Xevi. A ell, però, no el convenç gaire que li diguin mag. “Prefereixo il·lusionista, perquè conté la paraula il·lusió, que és l’últim que hem de perdre. De tota manera, mag és millor que prestidigitador o bruixot ; abans, alguns me’n deien”.

“De la màgia, fins al 1815, se’n deia ciència recreativa. Es basava en la química, la física i les matemàtiques. Per exemple, per transformar aigua en vi, o en líquids de colors, posaven una mica de pols d’anilina al cul d’un got, que ni es veia, i hi abocaven aigua. Això ara ja ningú s’ho empassa”, em diu en Xevi.

“Aquest joc de mans amb el didal és el primer que vaig fer quan era petit. Vaig fer-lo amb el didal de la meva mare. A Dalí li agradava molt, i això que sabia el truc! Quan tenia convidats, a Portlligat, sovint em demanava que anés a fer-hi una actuació. «Què portes avui a les butxaques?», em deia Dalí, així que hi arribava”, recorda en Xevi. “Dalí ha sigut sens dubte el català més màgic de tots els temps; li agradava disfressar-se, canviar la veu quan parlava...”

El Gran Museu de la Màgia reuneix una interessant col·lecció de peces que ha anat recollint en Xevi al llarg de la seva trajectòria: vestimenta i objectes de mags que ja no hi són, un munt d’elements dels mítics germans Roca -decorats d’un teatre ambulant, un singular aparell de música fet de picarols, ninots de ventriloquia...-, cartes curioses (en forma de peix, de triangle, de cotxe, de cor, en Braille per als cecs...), etc. També hi ha nombrosos autòmats. Els que jo destacaria més és una orquestra de simis del 1910, que té bateria, acordió, maraques, saxo, guitarra i banjo. Quan tots aquests autòmats estan funcionant, cadascun toca el seu instrument i es mou al so d’una música composta expressament per Lucky Guri.

“El joc de mans més difícil de la meva vida ha sigut fer aquest museu”, em diu en Xevi, de 78 anys, amb el cap ben pelat (des de fa molts anys, quan va fer un espot publicitari per a Tío Pepe en què feia de Picasso). Veient la seva passió per fer i mostrar el museu podria semblar que viu de la nostàlgia: de les seves actuacions a la televisió i a festivals internacionals, del seu rècord Guinness -no superat-, que va aconseguir conduint un cotxe amb els ulls tapats des de Montserrat fins al Saló de l’Automòbil, a Barcelona... Però en Xevi continua ben actiu.

“¿T’ha fallat mai, un truc?”, li pregunto. “Alguna vegada. En una època que tenia moltes actuacions, fins i tot més d’un cop en un mateix dia. De vegades em descuidava alguna cosa a la maleta”, recorda. “Els trucs poden fallar. Va passar-li al metge i aristòcrata Edmund de Grissy, que va tenir un final de carrera tristíssim. Feia un número que anomenava El fill de Guillem Tell i disparava sobre el cap del seu propi fill. Un dia nefast, el truc li va fallar i el fill va morir”, explica en Xevi. “Edmund de Grissy ho havia deixat tot per dedicar-se a la màgia. Un dels seus números més destacats el va fer davant el papa Pius VII. Després de demanar un rellotge a un cardenal del seu seguici, el va destruir a cops de martell, en va recollir els trossos i els va ficar dins d’un recipient. Al cap d’uns segons, el rellotge apareixia, sencer i com si ningú l’hagués tocat, a la butxaca de la sotana del papa de Roma”.

En totes les sales del museu hi ha sorpreses. Si hi aneu, un caparró us mirarà, mirarà, mirarà... i us continuarà mirant, per més que us bellugueu. Podreu convertir un ànec en un conill... i el conill en un ànec. En una fotografia d’una taula veureu la Marilyn Monroe, i a mesura que us hi acosteu, la Marilyn serà l’Einstein. A través d’un allargavista podreu veure un dels vostres acompanyants, encara que hi poseu una fu sta o la mà que tapi l’aparell a la meitat. En un mirall us veureu la cara, però al cap d’un instant... veureu el futur (ho sento, no us dic què s’hi veu: no és bonic). Ah, i aneu al lavabo... encara que no en tingueu ganes.